Habitatge: una emergència que no dona treva a la ciutadania

Són tantes les notícies sobre la situació terrible de l’habitatge a les Illes Balears que hi ha moments que semblam anestesiats davant del ball de xifres constant. Per això, informacions com la que oferim aquesta setmana sobre les dimensions de l’emergència a Eivissa són del tot necessàries per mantenir intacta la capacitat d’estupefacció. Un de cada deu ciutadans de Vila paga cada mes de lloguer tot el seu sou o fins i tot més del que guanya. Així ho recull un estudi que ha elaborat la UIB, que deixa palès que moltes –sempre són massa– persones s’empobreixen pel simple fet de viure.

I ja sabem com està muntat aquest sistema: quan hi ha empobriment és precisament perquè a l’altra part de la balança hi ha enriquiment. En el cas de Vila, 116 persones tenen el 10% de les propietats del municipi –2.344 habitatges– i es dediquen a viure d’unes rendes desmesurades i també es podria dir que inhumanes. El lloguer turístic il·legal genera més de 7 milions d’euros al mes en temporada alta, sense que hi hagi un fre realment efectiu a l’incompliment de la normativa.

El problema és desproporcionat a Eivissa, però és precisament per aquesta desmesura que pot servir de finestra cap al futur que ens espera si no hi posam remei. Perquè l’emergència de l’habitatge no dona treva als ciutadans de les Illes. Els darrers anys hem après que ja no cal estar a l’atur o ser un marginat per patir l’angoixa de no trobar una casa que permeti dur a terme un projecte de vida. Així ho demostren els casos que presentam de joves mallorquins que han hagut d’abandonar els pobles on s’han criat perquè no poden fer front als preus de l’habitatge, sigui per comprar o llogar. Deixar el teu poble de tota la vida no és una decisió fútil, perquè pel camí queden la família, els amics de sempre i la resta de relacions socials que ens conformen.

Després de tants d’anys de contemplar amb impotència com les coses de cada vegada són pitjors i com augmenta la nòmina de persones que necessiten ajuda de manera urgent per no quedar al carrer, ens ha quedat clar que no hi ha solucions fàcils i que cal afrontar aquest problema des de diversos fronts. D’una banda, es troba l’ampliació del parc d’habitatge públic, i no es pot negar que aquesta legislatura s’ha accelerat en aquest àmbit. Però les eleccions arribaran amb deures pendents, com la possibilitat de limitar la compra d’habitatges per part d’estrangers no residents. D’altra banda, caldrà veure si la llei estatal d’habitatge tira endavant i fa possible que es posin topalls als preus del lloguer. És urgent.