La guerra com a excusa

La guerra d’Ucraïna ha entrat en el seu segon any, les planícies del país eslau oriental en són l’escenari, els tramoistes, uns altres: la Rússia de Putin i els oligarques, fills de l’experiment postsoviètic neoliberal de l’Escola de Chicago, i les democràcies de l’Atlàntic Nord adeptes a les idees del lliure mercat. Una guerra del passat. 

El passat gener, a la darrera reunió del Fòrum Econòmic Mundial a la ciutat suïssa de Davos (cantó dels Grisons), la flor i nata empresarial i política del món sencer,  juntament amb intel·lectuals i periodistes, definiren el moment com de “policrisi”. Estaven doblement encertats, en tant que ha existit una concatenació persistent de crisis, començant per l'esclat de la bombolla immobiliària de l’any 2008 fins a arribar a l’actualitat, i pel fet que avui dia se superposen una crisi climàtica amb una d’energètica, una crisi social amb una de sanitària i una crisi bèl·lica amb una d’inflacionista... tot plegat, estant a Suïssa: una fondue de crisi. Però, en realitat, el concepte podria entrar en la categoria d’eufemisme, ja que, si s’ha de posar nom al moment, aquest seria: desfeta irreversible del model neoliberal.

També els poderosos reunits al balneari dels Alps decidiren que “el món és avui en un punt d'inflexió crític”. Podria ser considerat un altre eufemisme. La realitat és que estam abocats a un canvi profund del sistema socioeconòmic i a una mutació, no menys important, en la manera de consumir. Les institucions europees han adjectivat profusament el model econòmic cap on cal anar: modern, eficient en l'ús dels recursos, competitiu, sòlid, inclusiu, resilient, neutre en carboni, sostenible, lliure de tòxics i completament circular, entre altres consideracions. 

Arribat a aquest punt, la pregunta clau seria: com fem aquesta transició? La pandèmia, el confinament, la reflexió profunda i obligada sobre el que estava succeint, va posar en valor l’esforç comú, la solidaritat, la cura de les coses, la senzillesa de la quotidianitat, la llibertat i el paper de les institucions i les decisions polítiques; el poder del mercat, per primer cop en molts d’anys, restava en un segon pla. Europa va canviar de paradigmes i va engegar el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència Next Generation. Una mostra d’esforç comú, un vent a New Deal recorria el Vell Continent. La resposta a la pregunta era senzilla: més societat, més participació i més democràcia. Semblava que, a la fi, tothom es podria posar d’acord. 

Per fer les coses entenedores, la transició cap a un model conforme als adjectius (també objectius) de les institucions europees implicaria posar per davant de tot les necessitats de la població per a una vida més justa i sense exclusions. Tenint en compte que per mantenir la salut ambiental del planeta caldrà posar límits al consum de recursos, l’economia haurà d’optar per principis distints, si no totalment oposats, al del creixement il·limitat del sistema capitalista, radicalment contraris al del capitalisme de corporacions i de concentració extrema de la riquesa. En definitiva, l’advers a tot allò que fa possible que, en un moment de crisi energètica, el sector de producció i distribució d'energia multipliqui els seus guanys o que en una fase inflacionista, en què s'esfuma l'estalvi familiar, la banca acumuli beneficis indecorosos. 

Les directrius europees sempre necessiten d’una transposició, primer als estats i, després, als territoris, a través de normatives o, simplement, mitjançant programes i plans d’actuació ‘personalitzats’. Fa temps que el Govern va apuntant la seva pròpia ‘transposició’ (Llei de canvi climàtic i transició energètica, Declaració d'emergència climàtica,  Llei de mesures urgents per a la sostenibilitat i la circularitat del turisme ...). Potser falta, encara, una estratègia compartida i àmpliament inclusiva que serveixi de guia a la gent i al país en conjunt. Fa uns dies, en seu parlamentària, el Govern concretava una mica més. Plantejava que “sobren moltes places turístiques a les nostres Illes” i situava en el centre del “debat real” aquesta qüestió. Decreixement i diversificació, un títol suggerent per un Green New Deal de les Illes Balears. 

Ara, després d’un any de guerra, s’estén la idea que  el context s’ha modificat. Alguns ja no parlen de transició energètica, sinó de seguretat energètica; els informatius de la televisió pública estatal s’han convertit en una incitació permanent al consum... podria fer-se una llarga relació de la simptomatologia prèvia a l'ocàs i arribaríem a la conclusió que “l’ull del mercat”, que tot ho vigila i sobre totes les coses vol decidir, no va en la mateixa direcció de transició ecològica, econòmica, energètica i social que la resta dels comuns. I, a més, que la seva mirada profunda il·lumina un potent conglomerat mediàtic que traspua incertesa, desencís i temor. El fons de la qüestió és que qualsevol transformació passa inexorablement per una millor i més eficient distribució de la riquesa, en contra dels postulats que han fet possible el període de la història amb més concentració de riquesa i més desigualtat. People's lives matter, society exists.

Ángel Talavera, economista en cap per a Europa d'Oxford Economics, fa uns dies deia que “gairebé no veiem senyals d'una inflació impulsada per demanda excessiva, excepte en sectors molt concrets, per exemple el turisme i la restauració durant la temporada d'estiu”. Fa poc, també, sabíem que aquest any passat havien disminuït les pernoctacions turístiques i, en canvi, havia augmentat la despesa total per turisme, és a dir, millorava la productivitat. Dades que són part de la conjuntura “particular” de l’economia de les Balears. No obstant tot això, el ritual –el llenguatge sobreentès il·luminat per “l’ull poderós”– diu que convé ser prudents i no moure molta cosa, no fos cas que es posessin en perill molts llocs de treball, quan en realitat el que està en discussió és l’excessiu marge de benefici del capital. Efectivament, excuses per no canviar la capacitat d’influir.