Guerra i defensa

Arran de la nova guerra a Europa, a Ucraïna, es torna a parlar de la necessitat o no de tenir exèrcits. Quan anàvem a escola participàvem en el dia de la ‘No violència i Pau’, i se’ns explicava que la guerra era dolenta, i que els que feien guerra eren perversos i primitius. Amb el temps, se suposa que hom acaba entenent que hi ha guerres justes i injustes –i estudiant la diferència, amb la filosofia política–, i que si hom té un país autònom i pacificat, com ho és Ucraïna, i l’envaeixen, llavors és necessari sortir al carrer i agafar les armes, per fer fora l’enemic invasor i recuperar la sobirania. 

Molt probablement, la Segona Guerra Mundial hauria hagut de continuar a Espanya, l’any 1945, i que els aliats derroquessin Franco: una guerra que hauria costat milers de vides, al nostre país, però que probablement ens hauria estalviat quaranta anys de dictadura feixista, amb tots els seus crims innumerables. Suposo que també la guerra civil de 1936 era una guerra que s’havia de lliurar, i no regalar el país al feixisme. Vull dir que ja sabem que la retòrica de la no-violència és sempre selectiva. I que sobretot ens posem pacifistes quan és Israel o els EUA els que surten amb els tancs, però no quan és Rússia qui envaeix un país que ha començat a fer-li la contrària, com en els temps de l’URSS i la invasió de Txecoslovàquia. Àfrica està plena de guerres civils, que ens solen passar desapercebudes. Per altra banda, quan es parlava de la possible independència de Catalunya, el tema militar sempre sortia a la llum: usaria Espanya el seu exèrcit contra els catalans? Havien els catalans de tenir exèrcit, en cas d’aconseguir la independència? 

La idea d’un exèrcit únic europeu és engrescadora, sobretot pel que té de pacifista. Els que comparteixen exèrcit difícilment es faran la guerra entre ells; ja sabem que aquesta va ser la idea bàsica de la UE: pacificar la vella relació França-Alemanya, posant en comú la producció del carbó i de l’acer. A molts països es torna a parlar del servei militar obligatori, amb tot el que implica de servitud per part de la ciutadania. Hi haurien d’anar també les dones, a aquest servei? Què en dirà el feminisme, d’aquest assumpte? Voldran ser cridades, però per objectar? I on és la igualtat, si ni tan sols són cridades a files? S’obren debats interessants. Com els que ens plantegen si s’han de gastar més diners en defensa, com és obvi si ens posem a la defensiva. O si, contra el sentit comú, potser és vivint en un món armat quan la pau és més duradora. La vella Europa vol pensar-se a si mateixa al marge de la història, com un immens continent per a jubilats. Però les velles potències encara tenen ganes de greca, i continuen amb el joc geopolític de voler fer-se grans, o de mantenir les hegemonies que van guanyar amb sang patriòtica durant les passades guerres. A través de la defensa i l’atac, lamentablement, s’escriu la història, o te l’escriuen a damunt si no et saps defensar.