03/07/2022

Com guanyar la guerra freda que ve

4 min

Sembla que els Estats Units han iniciat una nova guerra freda amb la Xina i Rússia alhora. I els dirigents nord-americans la presenten com una confrontació entre la democràcia i l’autoritarisme, cosa que resulta sospitosa, sobretot quan ells mateixos festegen activament un violador sistemàtic dels drets humans com l’Aràbia Saudita. Aquesta hipocresia fa pensar que, si més no en part, el que està en joc aquí és l’hegemonia global més que no pas una qüestió de valors.

Després de la caiguda del Teló d’Acer els EUA van ser durant dues dècades el número u indubtable. Després van arribar les desastroses guerres a l’Orient Mitjà, l’esfondrament financer del 2008, l’augment de la desigualtat, l’epidèmia d’opioides i altres crisis que semblaven posar en dubte la superioritat del model econòmic nord-americà. Sumant-hi la victòria electoral de Donald Trump, l’intent de cop al Capitoli, les nombroses matances en tirotejos, els intents de dissuasió de votants per part del Partit Republicà i l’auge de cultes conspiratius com QAnon, hi ha proves més que suficients per pensar que alguns aspectes de la vida política i social dels Estats Units han esdevingut profundament patològics.

Per descomptat que els Estats Units no volen que se’ls destroni. Però que la Xina els superi en l’àmbit econòmic és senzillament inevitable. A Washington hi ha un consens bipartidari sobre el fet que la Xina pot plantejar una amenaça estratègica. Segons aquesta visió, està justificat prendre mesures preventives, encara que això impliqui violar les normes de l’Organització Mundial del Comerç, en la redacció i la promoció de les quals els Estats Units van tenir una important participació. Pel que fa a Rússia, com que la seva economia és més o menys igual en grandària a la d’Espanya, la seva aliança “il·limitada” amb la Xina no sembla tenir gaire importància econòmica (tot i que la seva predisposició a les activitats disruptives a tot el món pot resultar útil a la seva veïna del sud).

Però un país en “guerra” necessita una estratègia, i els EUA no poden guanyar una nova cursa entre grans potències tots sols; necessiten amics. Els seus aliats naturals són Europa i les altres democràcies desenvolupades de tot el món. Però Trump va fer tot el possible per allunyar-les, i els republicans (encara completament lligats a Trump) han donat motius de sobres per dubtar que els Estats Units siguin un soci fiable. A més, els EUA també s’han de guanyar la bona voluntat de milers de milions de persones als països en desenvolupament i emergents, no només per guanyar en el pla numèric sinó també per garantir-se l’accés a recursos crítics.

Per congraciar-se amb el món, els Estats Units hauran de recuperar molt de terreny perdut. La seva llarga història d’explotar altres països no hi ajuda, com tampoc el seu racisme profundament arrelat. L’últim exemple és la contribució de les autoritats nord-americanes a l’apartheid vacunatori global, pel qual els països rics van aconseguir totes les dosis que necessitaven mentre la gent dels països pobres quedava a la mercè de la sort. Mentrestant, els adversaris dels Estats Units en la nova guerra freda van posar les seves vacunes a disposició d’altres països a preu de cost o menys, i els van ajudar a desenvolupar la capacitat de produir-les per si mateixos.

La manca de credibilitat és encara més gran en relació al canvi climàtic, que afecta de manera desproporcionada els països del Sud Global menys preparats per fer-hi front. Encara que els principals mercats emergents són la font principal de gasos d’efecte hivernacle, l’emissió acumulada dels Estats Units continua sent amb diferència la més gran. El món desenvolupat no para de sumar emissions, i ni tan sols ha complert les seves exigües promeses d’ajudar els països pobres a gestionar els efectes d’una crisi climàtica que van causar els països rics. Per contra, els bancs nord-americans contribueixen al risc de crisi de deute de molts països, exhibint sovint una perversa indiferència respecte del patiment resultant.

Europa i els Estats Units excel·leixen a l’hora de donar lliçons als altres sobre què és moralment correcte i econòmicament sensat. Però el missatge que acaben enviant (com evidencia la persistència dels seus subsidis agrícoles) és “fes el que jo dic i no el que jo faig”. Més encara després de Trump, els Estats Units ja no tenen cap dret a la superioritat moral, ni credibilitat per donar consells. El neoliberalisme i la teoria econòmica del degoteig no van tenir mai gaire acceptació al Sud Global, i ara en perden a tot arreu.

Al mateix temps, la Xina s’ha destacat per la seva capacitat de proveir infraestructures físiques els països pobres en comptes de donar lliçons. És veritat que sovint aquests països acaben molt endeutats, però, veient com s’han portat els bancs occidentals com a creditors al món en desenvolupament, els Estats Units i d’altres no estan en posició de llançar acusacions.

Podria continuar, però crec que el meu argument ja és clar: si els Estats Units s’embarquen en una nova guerra freda, han de comprendre què els cal per guanyar-la. Les guerres fredes es guanyen en última instància amb el poder tou de l’atracció i la persuasió. Per sortir-ne airosos, cal convèncer la resta del món que ens compri no només els nostres productes sinó també el sistema social, polític i econòmic que venem.

En aquest camp, fer els millors bombarders i sistemes de míssils del món no ens servirà de res. Hem d’oferir als països en desenvolupament i emergents ajuda concreta, començant per la suspensió de drets de la propietat intel·lectual sobre tot el que té relació amb el covid, perquè aquests països puguin fabricar vacunes i tractaments per ells mateixos.

Tan important com això és que Occident aconsegueixi que el seu sistema econòmic, social i polític torni a ser l’enveja del món. Als EUA el primer pas és reduir la violència amb armes de foc, millorar la regulació ambiental, combatre la desigualtat i el racisme i protegir els drets reproductius de les dones. Fins que no hàgim demostrat que mereixem liderar, no podem esperar que els altres ens segueixin.

Copyright Project Syndicate