Gran victòria de les ànneres
He de confessar que quan es va anunciar l’acord entre la Generalitat de Catalunya i el govern de Sánchez per ampliar l’aeroport del Prat no m’acabava de convèncer la manera com es plantejava l’oposició al projecte. M’incomodava la insistència en la preservació de l’estany de la Ricarda com a motiu principal del rebuig. L’impacte territorial immediat, el renou i la massificació turística de Barcelona són, tots, bons arguments per no voler l’ampliació, però el principal, a aquestes altures del col·lapse climàtic i ambiental, és que l’any 2021 ja no és any per a operacions que pretenen que hi hagi més avions que van i venen.
El passat mes de juny, el govern de Gal·les ens va donar una lliçó, quan va decidir deixar en suspens tots els plans de construcció de noves carreteres al país. És a dir, el que quedava descartat no era la construcció de tal carretera, amb tal impacte sobre el territori, sinó qualsevol carretera nova. L’argument principal el resumeixen aquestes declaracions d’un representant governamental: “No hem de contribuir que la gent faci servir més el cotxe si realment volem complir els nostres compromisos de reducció de gasos d’efecte hivernacle”. També al Regne Unit, el febrer del 2020, un tribunal va rebutjar els plans de l’aeroport londinenc de Heathrow de construir una tercera pista d’enlairament i aterratge. La decisió no es fonamentava en l’impacte més directe de la nova infraestructura sinó en la seva incompatibilitat amb els compromisos de reducció de gasos hivernacle subscrits pel Regne Unit en el marc dels Acords de París. La sentència va ser anul·lada després pel Tribunal Suprem, però ens interessa l’argumentació: la pista no es podia fer per un imperatiu de protecció climàtica.
Tornem cap a aquí. Després d’aquella primera impressió, la Ricarda se’m va anar fent més simpàtica. No hi he estat mai però el nom és irresistible i sobretot m’agradava que els que anhelen que Barcelona tingui un-aeroport-de-primera-categoria-mundial es posassin nerviosos pensant que la preservació de 'quatre ànneres' podia posar en perill els seus somnis. Creuen que Barcelona i Catalunya guanyaran prestigi, pes i riquesa amb el seu 'hub' internacional pel qual transitaran avions procedents de Nova York, Dubai, Seül, Moscou i Pequín. Jo, en canvi, veig molta grandesa en la idea que milers d'aeronaus de darrera generació i alta capacitat no puguin venir perquè hem preferit protegir un grapat d’aus aquàtiques: aquesta decisió sí que seria, al segle XXI, una mostra de la més alta civilització.
El tercer capítol d’aquest relat és el del retorn a la desconfiança cap a les bestioles de ploma de l’estany. O, millor dit, cap als que les defensen. Perquè la insistència de la Generalitat en la preservació d’aquest espai, que no anava acompanyada de cap argument ecologista de més fondària, feia presagiar un final infeliç: els dos governs es posarien d’acord en un projecte que incorporàs quatre mesures pal·liatives de l’impacte sobre la zona humida i el govern aragonès tindria el seu superaeroport i quedaria com un adalil de l’ecologisme. Les ànneres esdevindrien el segell ecologista del gran hub. Només faltaria que ens començassin a parlar d’avions verds.
Ja coneixeu el darrer gir de guió, esperem que definitiu: el govern de Sánchez suspèn la inversió al Prat al·legant “manca de consens” amb la Generalitat. No cal dir que no hi ha res de mínimament ecologista en la decisió: tot és xantatge, voluntat d’imposició i poques ganes que Barcelona pugui fer ombra al seu hiperprotegit Madrid. Demanar que la inversió prevista vagi a transport públic deu provocar rialles, als despatxos ocupats per ionquis dels combustibles fòssils. El fet és, però, que l’aeroport no s’ampliarà, almenys de moment. La Generalitat ha estat objecte d’humiliació per part dels que volen demostrar qui comanda, i tots els que desitjaven aquest aeroport de cinc estrelles per a Barcelona es deuen trobar justificadament indignats. La fauna de la Ricarda, mentrestant, deu riure: el desenllaç d’aquest fulletó de supèrbia, testosterona centralista i analfabetisme ambiental ha estat una gran victòria per a elles. I per als nostres nets, de rebot. Gràcies, germanes ànneres.
