Graham, Bradlee, Bernstein i Woodward

Avui fa 50 anys que va començar el cas Watergate, o sigui, avui fa 50 anys que dos periodistes del Washington Post que encara no n’havien fet trenta van començar a estirar d’un fil rutinari que semblava propi de la delinqüència comuna i que va acabar provocant la primera i única dimissió de la història d’un president dels Estats Units, dos anys més tard.

L’edifici Watergate està situat a tocar del Kennedy Center, just al davant del riu Potomac. Ha baixat molta aigua per davant d’aquell caríssim condomini en aquest mig segle, i el corrent s’ha emportat bona part de l’admiració que la premsa va despertar com a garant de les llibertats democràtiques, resumides en la frase d’un subscriptor que durant aquells dos intensos anys sortia freturós cada matí, en pijama, a collir a la porta de casa el diari del dia i exclamava "Gràcies a Déu pel Post!"

I aigua avall ha passat, també, la salut que desprenia un sistema polític capaç de fer plegar un president no només per haver espiat sinó per haver mentit. Els diplomàtics de l’època expliquen que a la Unió Soviètica l'afer va causar commoció.

Vaig parlar amb Bernstein i Woodward el 2012, ara fa 10 anys, quan el quarantè aniversari els va reunir al Watergate, i tots dos deien que havien intentat fer el millor periodisme possible pels mitjans tradicionals: moltes hores al carrer i moltes hores al telèfon, fent doble i triple check de cada paraula per no cometre una relliscada fatal. També hi era Ben Bradlee, que somreia a tothom, feliç i absent, saludant des d’una cadira de rodes. Bradlee va exigir als seus periodistes tant com els va protegir, i va donar confiança a la propietària del diari, Katharine Graham, una dona acostumada a sopar amb tots els presidents que, de cop i volta, estava a punt de fer-ne caure a un. Barretada per tots quatre.