Gràcies, companyes

Em sent una privilegiada perquè enguany he tingut unes companyes de viatge d’aquelles que, encara que no les conegui personalment, sent que parlen amb un codi que entenc de manera instintiva. Compartir univers amb persones que no coneixes és una de les coses més misterioses de la literatura i de les expressions culturals en general. Així que, encara que elles no sabran mai qui som, els vull donar les gràcies per haver posat amb paraules tantes sensacions i sentiments que em són familiars. Gràcies a Linn Ullmann per acostar-me d’una manera deliciosa (Els inquiets, ed. Les Hores) a la faceta íntima del seu pare, Ingmar Bergman, les pel·lícules del qual varen impressionar de valent el meu cervell en una època en què m’obria a un món del tot desconegut. Gràcies a Natalia Ginbzburg, per una senzillesa que, a més d’admirar, consider inassolible per persones a qui ens manca aquesta capacitat de descobrir al nostre voltant coses imperceptibles per a la gent normal (Léxico familiar, Lumen). És un superpoder. Gràcies a Neus Canyelles perquè, quan em pensava que estava boja i no trobava les paraules per compartir-ho amb ningú, em va fer veure que la bogeria no existeix i que aspirar a l’estabilitat absoluta és un doi (Les millors vacances de la meva vida, Empúries). Esper ser algun dia tan clarivident. Gràcies a Nora Ephron per fer-me riure, sobretot de mi mateixa, amb aquesta rialla que t’allibera, que surt de la boca sense demanar permís i que fa un renou contagiós (Tinc un coll que fa pena, L’Altra Editorial). I gràcies a AliSmith per recordar-me que el món pot ser un lloc màgic, malgrat que també està ple de merda (Tardor; Hivern; Primavera; Estiu, editats per Raig Verd).