Gràcies, Carla
Poques coses són tan poc pragmàtiques com el fet de dedicar-se a escriure o a fer pel·lícules i, no obstant això, el pragmatisme és un dels arguments de què més fan bandera molts creadors a l’hora de prendre algunes decisions determinants, entre les quals cal incloure, molt especialment, la tria de la llengua vehicular de l’obra. Naturalment, aquest conflicte relacionat amb l’aspecte lingüístic només té sentit si parlem de territoris que tenen més d’una llengua cooficial i una llengua pròpia que no coincideix amb la llengua majoritària de l’Estat. Per aquest motiu, ja no ens sorprèn que tota mena de cineastes o d’escriptors d’arreu dels Països Catalans escullin el castellà per raons que responen a una suposada projecció internacional, a la possibilitat d’aconseguir més premis o a les expectatives comercials.
Esmentar els casos que il·lustren aquesta tendència és incompatible amb el límit de caràcters d’aquest article, per això és més ràpid, a banda de més gratificant, esmentar el cas extraordinàriament exitós de Carla Simón, la cineasta catalana que ja ens va enamorar amb aquella delícia que fou Estiu, 1993 i que ara s’ha endut el guardó més important de la Berlinale amb Alcarràs: una fita històrica que Simón ha assolit gràcies a una pel·lícula que no només està rodada en català, sinó que fins i tot es recrea en els matisos dialectals del territori on està ambientada. El triomf d’Alcarràs és, sens dubte, una bona notícia per a l’autoestima generalitzada del sector audiovisual català i, de retruc, del sector audiovisual espanyol: Simón es consolida com una creadora exquisida i hàbil; com un referent importantíssim per a les nines que somien fer pel·lícules quan siguin grans i, sobretot, com el punt d’inflexió necessari per a una indústria, la nostra, que, com dèiem, encara arrossega massa complexos a l’hora d’atrevir-se a escriure, rodar i triomfar en català.
El mèrit de Carla Simón és que, a més, crea en la seva llengua sense demanar permís ni perdó, sense ostentació ni alliçonaments: Simón empra el català en les seves obres amb una naturalitat que, paradoxalment, esdevé excepcional, extraordinària, perquè parlar de l’ús natural del català en l’àmbit creatiu frega l’entelèquia, l’oxímoron, el realisme màgic. Una pel·lícula coreana pot triomfar arreu del món, ser un èxit comercial i endur-se tots els premis Oscar importants. Però, ah!, compte a fer una pel·lícula en català, no sigui cosa que el català –a diferència del coreà, ben conegut per tots els membres de totes les acadèmies de cinema del món– no s’entengui o no rutlli bé.
La manera més eficaç d’enderrocar qualsevol sentiment d’inferioritat envers la llengua consisteix a no creure’s aquest sentiment d’inferioritat i a enviar-lo allà on haurien d’acabar els prejudicis residuals i els esquemes mentals que ens fan nosa. També és cert, però, si ens posem honestos, que el fet que el català no pugui emprar-se al Parlament Europeu o al Senat i al Congrés espanyols, per exemple, no ajuda al reforçament autoestímic de la llengua amb què Carla Simón ha conquerit l’Os d’Or fa tan sols uns dies. Tanmateix, i si bé és positiu que la victòria de Carla Simón generi debat, reflexió i entusiasme envers el fet de crear en català, és important no apropiar-se del triomf de Simón com si fos només un símbol al servei de la catalanitat o de les lectures inevitablement polítiques. Més que res perquè, algunes vegades, el fet d’interioritzar una victòria així com a pròpia pot ser una manera molt legítima de reforçar les pròpies conviccions, però també pot convertir-se en la tireta amb què alguns –des de l’àmbit polític i institucional, sobretot– s’aprofiten de l’eufòria col·lectiva per no haver de prendre ells mateixos decisions contundents envers la llengua, la cultura i el país, com sí ha fet na Carla Simón. Gràcies, Carla.
Laura Gost és escriptora
