09/05/2021

‘Godfather of Harlem’, un festí interpretatiu

2 min
‘Godfather of Harlem’,  un festí interpretatiu

BarcelonaNo hi he arribat encara, però suposo que una part substancial de la paternitat d’una criatura adolescent passa per aconsellar-li que no s’esforci tant en agradar a qui vulgui agradar. Que perdi la por a mostrar-se tal com és, de la manera més genuïna possible. Amb les sèries sol passar el mateix: un excés de voluntat de ser la bomba acaba convertint-ho tot en forçat. I aquest és el problema de Godfather of Harlem, de la qual l’HBO ofereix ara la segona temporada. Si no portés tanta colònia i caminés una mica menys enravenada, les seves virtuts -que són moltes- lluirien més.

La sèrie és una creació de Chris Brancato i Paul Eckstein, els autors de la celebrada Narcos. I de nou la criminalitat associada a la droga és al centre d’aquesta proposta: una visió molt lliure de la vida del mafiós negre Bumpy Johnson, i els seus enfrontaments amb les famílies genoveses que reclamaven el territori sencer de Nova York. Les trames clàssiques del gènere de gàngsters hi apareixen totes: la violència macbethiana que obliga a seguir avançant per un camí cada cop més ensangonat, els codis d’honor hipermasculinitzats, el sotmetiment de les dones i l’escletxa que s’obre entre les criminals obligacions de l’hampa i una certa voluntat de redempció. El patetisme en general, vaja. Però l’element específic de Godfather of Harlem és que aquestes trames es barregen -amb una fidelitat històrica qüestionable- amb la lluita pels drets civils dels anys seixanta, fins al punt que Malcom X és un dels personatges secundaris destacats. Amb tot, la barreja a estones sembla massa forçada: aquelles ganes d’agradar tant.

Per sort, això no entorpeix el gran actiu de la sèrie: les interpretacions d’actors dels que ja ho han demostrat tot. Forest Whitaker, Paul Sorvino, Chazz Palminteri, Giancarlo Esposito, Vincent D’Onofrio... I també alguns noms joves a retenir: Lucy Fry i Rafi Gavron. Jo hi apostaria algunes fitxes. L’ambientació està cuidada i la música és molt efectiva, tot i que també recorre a la trampa de comptar amb temes actuals, que es beneficien d’una producció i una sonoritat molt més plena que la de l’època.

Aquesta segona temporada, a més, compta amb uns diàlegs depurats i un ritme narratiu més esmolat. La sèrie no és perfecta, ni de bon tros, però diria que està passant més desapercebuda del que es mereixeria. Potser és que les històries de senyoros estan en crisi i aquesta és una sèrie molt masculinitzada. Potser és, simplement, una qüestió d’atzar. Però jo fitxo cada dimarts per aconseguir la dosi setmanal i la recomanaria a ulls clucs a (quasi) tothom.

stats