Poder, futbol i masclisme

PalmaDiumenge va passar qualque cosa gran, fins al punt que la distància preventiva que personalment mantenc amb el futbol professional es va reduir, i la final del Mundial va ser el primer partit que vaig veure sencer d’ençà que era un infant. L’adultesa i les idees (ja vaig parlar sobre això a un article anterior) em van fer allunyar en el seu dia d’una disciplina que, si més no en la seva versió comercial, he considerat no sols masclista, sinó també contrària als valors socials i culturals que haurien de fonamentar qualsevol esport, i que poc o res no haurien de tenir a veure amb els diners. I és que sobretot és això el que em molesta: que el futbol s’hagi convertit en un món de negocis poc transparents que van molt més enllà de l’esport en si, vinculat a la construcció, les apostes o els petrodòlars.

Intent reflexionar sobre per què em vaig enganxar al partit, i em ve al cap que la victòria de la Selecció femenina de futbol ha remogut coses, i que ha estat una triple victòria. En primer lloc, les jugadores han guanyat ni més ni menys que un Mundial; això permet visibilitzar les dones no a qualsevol esport, sinó a un que mou masses, mitjans, fílies i molt poder. Els informatius, tant de mitjans públics com privats, hi dediquen seccions senceres i temps generosos, cada dia, encara que no hi hagi partit. S’han fet visibles unes dones que no és que hagin “après a jugar igual de bé que els homes”, com ens va recordar el tros de suro de Josep Borrell l’altre dia: és que juguen tan bé o millor que molts homes. Si més no, en un sentit esportiu, de competició però a la vegada de feina en equip, una qüestió fonamental en aquest esport que tantes vegades s’oblida per part de mascles alfa encegats pels seus contractes milionaris i l’afany de protagonisme, com s’ha vist amb les fosques (i cutres) maniobres de Sergio Ramos perquè el nomenassin Pilota d’Or. Les dones que varen jugar diumenge a Sydney varen donar-nos tota una lliçó d’esportivitat i bon joc que hauria de servir per repensar la deriva del futbol mainstream.

En segon lloc, quan algú parli de cultura de l’esforç, tindrem les valentes dones de la selecció com a referència. Evidentment no com l’única referència, però sí d’unes dones, com ara les mallorquines Cata Coll i Mariona Caldentey, surades a un club humil com el Collerense, del Coll d’en Rabassa de Palma, que han fet carrera no sols des de baix –com tants d’homes futbolistes–, sinó des de baix fent futbol femení en un món i un esport pensat i fet per homes. Dones joves que han persistit malgrat totes les dificultats, que van des de la manera subalterna en què es percep el futbol femení, a la forma en què es tracta les dones que volen jugar a futbol (al camp, però ja des del pati de l’escola); o per coses més simples com la inexistència de vestuaris femenins a molts de camps fins fa molt poc. Elles hi són i han arribat a dalt de tot, i segur que ho han fet també des de la sororitat de les seves companyes de penes i alegries, i de l’acompanyament de les seves famílies i un entorn que les ha cuidat i animat.

I en tercer lloc, i independentment de com acabi l’afer Rubiales, la victòria de la Selecció femenina al Mundial ha estat un cop damunt la taula que està fent trontollar en aquests moments unes estructures de poder, les del futbol professional, on el pitjor masclisme i la pitjor gestió del poder es retroalimenten. La foto de la Federació espanyola de futbol (o li hauríem de dir Federació espanyola de futbol masculí?) aplaudint la no-dimissió de Rubiales, que es va dedicar a fer por als presidents de les federacions regionals amb l’amenaça que això es podria convertir en un Mee too al futbol espanyol, parla per ella mateixa. I malgrat les dimissions dels presidents d’algunes d’elles, en realitat són molt pocs els homes en la primera línia (siguin futbolistes, directius, entrenadors o àrbitres, amb l’honrosa excepció de l’Associació de Futbolistes Espanyols) que s’hagin pronunciat contra Rubiales i en suport a Jennifer Hermoso. Rubiales ha continuat amb la seva pel·lícula, obviant que les jugadores també tenen veu, i que Hermoso s’hi ha pronunciat a través del seu sindicat i els seus representants, i ha deixat ben clar que no hi va haver consentiment en el petó forçat del president de la Federació espanyola. Tanmateix, en aquestes alçades de la pel·lícula tothom coneix l’historial de Rubiales, de qui els excessos de diumenge i la vergonya d’aquests dies en són només la punta de l’iceberg. El pitjor és: quants Rubiales hi ha entre els qui tallen el bacallà al futbol?

Per tot això, les valentes dones de la Selecció mereixen tot el meu respecte i reconeixement, i estic ben segur de dues coses: que gràcies a elles tornaré a mirar futbol i que res no tornarà a ser igual després d’aquesta victòria.