29/04/2022

"El futbol és cosa d'homes"

3 min
La graderia del Camp Nou durant el partit d'anada de semifinals de Champions del Barça femení.

Quan jo era petita, no m'agradava el futbol.

Menteixo.

No m'agradava que ningú sabés que m'agradava el futbol. No parlo de veure els partits, que a casa meva era habitual, sinó de jugar-hi. Sí, vaig cridar d'emoció quan Costa Rica es va classificar per primera vegada per a un Mundial, el 1990, però més hauria cridat per un gol propi, encara que fos a la pista del barri.

Heu d'entendre que jo portava els cabells curts, afros, i era molt prima. Heu d'entendre que eren els anys vuitanta en un petit poble d'un petit país de l'Amèrica Llatina. Heu d'entendre que ja n'hi havia prou amb ser afrodescendent i ser sempre "la diferent”. Em van confondre tantes vegades amb un nen, i jo tenia tanta part de la meva identitat associada a la feminitat, que l'última cosa que em faltava era ser una machorra practicant, perquè el mandat social generalitzat és que el futbol és cosa d'homes. Jo volia semblar una nena, volia encaixar i volia passar desapercebuda… I jugar a futbol era clarament una pèssima idea per aconseguir qualsevol d'aquests objectius.

Recordo perfectament la darrera vegada, de petita, que vaig pensar en el futbol com una diversió possible: jo devia tenir uns dotze anys i les meves amigues complien l'imperatiu heteronormatiu i parlaven de nois. A mi, honestament, m'interessava zero el tema. De fet, recordo aquesta conversa precisament pel sopor que em provocava. Estàvem assegudes a prop de la pista esportiva de l'institut i darrere nostre un grup de companys es passaven una pilota. No sé en quin moment vaig desconnectar del tema de conversa i em vaig entretenir mirant què feien els nois. M'avorreixo, vaig pensar, per què no puc anar a jugar amb ells?

M'encantaria que aquesta història tingués un final heroic, en què jo em vaig aixecar, vaig deixar anar una frase feminista sense saber-ho, vaig defensar el meu desig i me'n vaig anar a fer el que volia. No és el cas. Jo no tenia pasta d'heroïna. Em vaig quedar asseguda, probablement em vaig inventar que m'agradava algun noi i vaig somriure, que era el que s'esperava de mi.

Anys més tard, a la universitat, vaig provar-ho amb el futbol sala. Era dolentíssima. De fet, em passava més temps caient que passant la pilota. Però m'ho passava genial. Vaig tornar a deixar-ho quan vaig detectar –una vegada més– que no era compatible amb la imatge de feminitat que en aquell moment encara intentava performar.

Vaig tornar a la participació dissimulada, a ser una espectadora silenciosa. Van passar els anys. Em vaig aprendre l'himne del Barça molt poc després d'aterrar a Catalunya (de fet, és la primera cançó que em vaig aprendre en català). Vaig celebrar el triomf del Brasil sobre Alemanya a la final del Mundial del 2002. A l'era Guardiola, podia recitar les alineacions i seguia els partits i resultats. Vaig veure la final del Mundial del 2010 a les pantalles gegants de plaça Espanya i vaig saltar abraçada als meus amics amb el gol d'Iniesta.

I després vaig deixar de mirar-lo. Ja ni tan sols era el meu secret. Tant ho vaig amagar que fa uns dies vaig penjar una foto del Camp Nou al meu Instagram i moltíssimes persones properes es van sorprendre. Perquè si ets feminista, sembla, és pecat que t'agradi el futbol.

Així, durant anys, ja prou de seguir el Barça, ni veure la Champions, ni interessar-me pels Mundials. Tot i que sempre va ser evident, durant el meu període de no veure futbol se'm feia insuportable obviar que estava davant d'un esport on les dones no existim. Ja no només com a jugadores, sinó com a espectadores. Només cal entrar en un bar quan es juga un Barça-Madrid, per exemple. Només cal entrar al bar, sola, demanar una cervesa i seure a la barra com la resta dels parroquians. Si és que tens el valor, esclar.

Ja no tinc edat (ni ganes, ja no) de córrer darrere una pilota, però fa uns dies vaig anar al Camp Nou. Jugava el FCB femení. Vaig anar-hi i vaig ser feliç. Onze dones corrien darrere d'una pilota, mentre onze més intentaven aturar les seves possibilitats de gol, i viceversa. A la graderia, noranta-dues mil persones celebràvem no només el triomf del FCB femení i el seu solvent joc, sinó el mateix acte de veure-les jugar així: vint-i-dues dones corejades per noranta-dues mil persones. I sí, és important que siguin dones: els passadissos de l'estadi estaven plens de famílies, dones, homes. És important perquè les dones que hem seguit el futbol hem corejat sempre els noms d'ells. Hem celebrat des de sempre els seus triomfs i la representació ho és tot en un esport tan històricament masculinitzat.

Ara el Camp Nou canta “Alexia, Alexia”. I tres nens porten la samarreta amb el nom de la capitana a l'esquena. I el món és una mica més just… i més divertit. Gràcies, jugadores, per convertir el futbol en un acte feminista. I per tornar-me la febre futbolera.