Ser funcionari és suficient per ser docent?

En poc més de mig segle, la societat ha experimentat transformacions profundes que han alterat de manera radical els principals agents de socialització. La família, el carrer, el món del treball o els mitjans de comunicació ja no exerceixen el mateix paper que fa dècades. Aquest canvi no pot ser llegit des de la nostàlgia d’un passat idealitzat, sovint impregnat d’una moral conservadora i fins i tot autoritària, com ha estat també el nostre cas. Molts dels canvis socials del darrer segle, tant a Europa com a l’estat espanyol i a les Illes Balears, han estat clarament alliberadors i humanitzadors.

Tanmateix, en el context actual de societat postmoderna i líquida, aquests agents tradicionals s’han vist debilitats. La família extensa ha deixat pas a estructures familiars diverses, sovint marcades per la precarietat residencial; el carrer ha perdut la funció d’espai de joc i trobada per convertir-se en un lloc de trànsit; la feina estable al llarg de tota la vida ha estat substituïda per itineraris laborals fragmentats. Les xarxes socials han cedit protagonisme als mitjans, on la veracitat conviu amb la desinformació. No és només una època de canvis, és un canvi d’època.

Enmig d’aquest escenari, l’escola continua essent, paradoxalment, una de les institucions més sòlides del sistema social. No només per la seva persistència, sinó també pel reconeixement jurídic i polític del seu paper. Des de l’aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), l’educació —i la seva principal institució, l’escola— és reconeguda com un dret humà fonamental. Està estretament vinculada al desenvolupament personal, al respecte pels drets i les llibertats, a la participació democràtica i a la convivència basada en la tolerància. Sense educació, la resta de drets queden greument debilitats.

Els marcs internacionals recents, com l’Agenda 2030 (ONU, 2015) i les conclusions de l’informe Reimaginar junts els nostres futurs (Unesco, 2021), defineixen l’escola del segle XXI com una institució no només formadora, sinó també educadora i transformadora. Aquestes tres funcions estan profundament interrelacionades. Formen part d’un mateix projecte, orientat a un objectiu educatiu únic. O l’escola pública assumeix aquesta triple funció de manera integrada, o deixa de complir la raó per la qual, al segle XIX, va passar a considerar-se clau per al progrés econòmic i social.

L’anàlisi de les dificultats i reptes de l’escola no pot limitar-se a afirmar que és el reflex de la societat. L’escola per la qual treballem cada dia no ha de ser el reflex de la societat actual, sinó el reflex de la societat que volem construir. La diferència entre una escola merament formadora i una escola realment transformadora no és anecdòtica, sinó substancial. És aquesta diferència la que també determina quin paper assumeix qui hi treballa: el de simple funcionari o el de docent en sentit ple.

Ser funcionari garanteix estabilitat, drets i protecció legal. La LOMLOE, a l’article 91, atribueix al docent la responsabilitat de vetllar pel desenvolupament intel·lectual, afectiu, social i moral de l’alumnat. Normatives com el Decret 209/2025, que desenvolupa la Llei 3/2021, reconeixen l’autoritat del professorat. Sense aquestes lleis, la funció educativa seria molt més difícil. Però només la llei no basta. Ser docent implica molt més que disposar d’un marc normatiu. Implica establir relacions educatives significatives. Apropar-se a l’alumnat. Assumir la complexitat humana que travessa qualsevol procés d’aprenentatge.

Per això la pregunta del títol pren tot el sentit: ser funcionari és suficient per ser docent? No. Fer de mestre pot ser una manera de ser funcionari, però ser funcionari no et converteix, per si sol, en mestre. I tu, què ets: docent o només funcionari? El bon funcionari va al lloc de feina a complir l’horari i exercir els drets. El docent —que intenta ser un bon docent— va a l’escola amb consciència del deure i de la responsabilitat social. Sap que la seva tasca té sentit i valor.

Avui, certament, fer de docent és una tasca exigent i multidimensional. El professorat ha d’actuar en àmbits pedagògics, personals, emocionals, socials i comunitaris. No només ha de ser expert en una matèria, sinó també creador de climes de confiança, comunicador, referent ètic, avaluador rigorós i agent de cohesió social. La funció educativa ha de prevaldre per damunt de la disciplina impartida. Això suposa, sens dubte, un canvi de paradigma per al qual el docent no ha tingut —ni té encara avui— el suport que caldria per part de les institucions i de la societat en general.

Al centre de tot plegat hi ha la vocació, les virtuts o l’ethos del docent. No com a mite romàntic, sinó com a compromís profund amb l’educació i amb les persones concretes que la fan possible. La vocació, per si sola, no basta, però sense ella no hi ha professionalitat autèntica. Creure en l’educació, creure que té sentit i val la pena, transforma una funció pública en una tasca educativa amb impacte social.

Per això, la distinció és essencial: el professorat ha de ser funcionari per garantir l’interès general, però ha de ser docent per transformar vides. El futur de l’escola pública depèn, en gran manera, de no oblidar mai aquesta diferència i de fer que les dues dimensions vagin sempre agafades de la mà.