40 anys (quasi) inútils de la Llei de normalització lingüística

Aquest mes d’abril vinent farà 40 anys que es va promulgar la Llei de normalització lingüística de les Illes Balears, feta a semblança de les que pocs anys abans (1983) s’havien aprovat a Catalunya i a València (aquí denominada ‘Llei d’ús i ensenyament del valencià’). Pareixia un gran pas endavant per a afavorir que la llengua pròpia d’aquestes illes, la catalana, es convertís també en la llengua d’ús normal dins tots els àmbits de la societat, després de més de dos segles de marginació i de 40 de feroç persecució política. De fet, l’aprovació de la llei va crear aquesta il·lusió en tots els sectors socials que estaven preocupats per aquesta qüestió, que esperaven que a partir d’aquell moment l’actitud de les institucions i de la societat en general respecte de la llengua canviàs. Teníem un estatutet d’autonomia que permetia fer una acció decidida i continuada a favor de la llengua, si n’hi havia voluntat, i teníem ja l’eina legal per a fer-la. Passats els 40 anys de la llei, però, la desil·lusió absoluta ha substituït la il·lusió inicial: la llengua catalana no només no s’ha normalitzat gens, sinó que en realitat ha empitjorat en la consideració i presència social, perdent proporcionalitat d’ús entre la població i sent causa de conflicte constant, no per si mateixa, sinó pel menyspreu amb què és vista per gran part dels nous habitants de les Illes, majorment (però no únicament) pels arribats d’altres contrades –pròximes o llunyanes– i per nascuts aquí que no la tenen com a pròpia. Què ha passat perquè aquella llei tan il·lusionant hagi estat tan poc efectiva?

Respecte de les institucions, la llei expressa moltes de voluntats, molts de desitjos, però ben poques prescripcions, i les poques que inclou poden ser ignorades sense punició, perquè cap article no parla de responsabilitat jurídica si són incomplides.

La llei fa referència concreta només a les institucions oficials (govern autònom, consells insulars, ajuntaments…) i als centres d’ensenyament no universitari, perquè la universitat té autonomia per a regular el seu propi funcionament; com a molt, l’afecta de manera general el títol preliminar. En el cas de l’ensenyament, redactada en un moment en què aquesta no era una competència de la comunitat autònoma, es limita a dir que dins els programes educatius s’ha d’ensenyar la llengua i la literatura catalanes “en harmonia amb els plans d’estudis estatals i com a mínim igual a la [dedicació horària] destinada a l’estudi de la llengua i literatura castellanes” (article 19). I afegeix (art. 20) que el Govern ha de garantir que els escolars sàpiguen correctament català i castellà en acabar l’escolaritat obligatòria. Enlloc parla d’ensenyament en català, ni a favor ni en contra, cosa que fa tan legals les escoles que funcionen només en català –amb aprenentatge de castellà, naturalment– com les que funcionen en castellà –amb teòric aprenentatge del català. Per a impulsar l’escola en català, vist que la LNL no ho feia, l’Obra Cultural Balear emprengué una campanya intensa perquè el Govern prengués mesures efectives a aquest fi, conseqüència de la qual va ser l’anomenat Decret de mínims del 1997, que l’any qui ve farà 30 anys i continua sent DE MÍNIMS!

A més de no preveure sancions per als dirigents institucionals que no la complesquin, la llei no fa cap prescripció sobre l’ús de la llengua en la societat civil (retolació comercial, presència del català al cinema i als mitjans de comunicació, drets lingüístics dels consumidors, informació comercial en prospectes, cartells, respecte per la toponímia tradicional, etc.), de manera que només podia ser efectiva si els qui manaven realment la volien complir, cosa que només ha succeït en casos molt concrets, de transcendència social molt desigual (els noms oficials dels pobles, els rètols indicadors de les vies urbanes i interurbanes, i poca cosa més). El títol III de la llei (Dels mitjans de comunicació social) i el IV (De la funció normalitzadora dels poders públics) pràcticament no s’han gastat gens; qualque article s’ha complit una mica, de manera desigual, i qualcun altre no s’ha complit gens, i així, amb una llei més simbòlica que efectiva –que a Catalunya ja va cedir el pas el 1998 a la Llei de política lingüística, molt més ambiciosa i prescriptiva–, mentre la societat illenca anava canviant i tornant molt més complexa, amb un multilingüisme individual generalitzat i extens, hem passat 40 anys en què la nostra llengua, l’única pròpia d’aquesta comunitat, ha anat quedant més i més arraconada.

La LNL, és cert que esmenta unes quantes vegades el dret dels ciutadans d’usar la llengua catalana tant amb organismes públics com en l’àmbit privat (articles 2, 8, 10, 11, 16, 18, 22, 25…), però més poques vegades parla d’obligacions, i sempre amb referència al català com a matèria d’ensenyament. (Cert és que els drets generen teòrics deures dels receptors dels drets, però si aquests deures no s’especifiquen i es concreten, queden dins una obligació abstracta amb la qual ningú se sent implicat.) En alguns articles referits a les institucions s’usa la perífrasi ‘ha de + infinitiu’ que lingüísticament es considera d’obligació, però que jurídicament és vaga, perquè parla d’una obligació indefinida en el temps i en la mesura: “El Govern (…) ha de regular (…) l'ús normal de la llengua catalana (…) en les activitats administratives dels òrgans de la seva competència”, “El Govern (…) ha de promoure la normalització de la llengua catalana (…) als registres públics no dependents de la comunitat autònoma”, “Els consells insulars i les corporacions locals han de regular l'ús de la llengua catalana…” (art. 9). Frases com aquestes n’hi ha moltes: “ha de promoure”, “ha d’impulsar”, “ha de contribuir”, “ha de propiciar”, “ha de crear”… Mai no diu quan, ni com ni en quina mesura, i les disposicions legals posteriors que les facin efectives són escasses, i fins i tot n’hi ha hagut, com va passar durant la presidència d’en Bauzá, que han volgut minimitzar-les. I els articles 37, 39 i 40.1 pràcticament no s’han aplicat mai, i són els més importants per a aconseguir la presència social ambiental del català.

En definitiva, la LNL de les Balears és una llei ineficaç, amb la qual just s’ha aconseguit, al cap de 40 anys, que les institucions autonòmiques i locals (no les estatals) reconeguin i usin el català, però no s’ha aconseguit que aquest ús sigui general dins la societat de les Balears ni que els catalanoparlants, minoritzats en nombre i en drets reals, puguem viure plenament en català. Ben al contrari, com més va més, som discriminats i insultats per persones diverses pel simple fet de parlar en la nostra llengua. No podem anar a un restaurant qualsevol i llegir la carta en català, clares vegades podem anar al cinema en català, a poquíssims establiments se’ns informa per escrit en català. Hi ha molta més presència de l’anglès al comerç que del català… Si et passeges pels carrers de Palma (i no en parlem de les zones turístiques, sobretot Eivissa) tens la impressió que ets a una ciutat totalment forastera/estrangera…

Tots els governs successius que hi ha hagut després de la promulgació de la LNL en tenen la culpa, de la situació, i el que més –perquè va governar en una època en què encara els catalanoparlants érem majoria– el d’en Cañellas, el que va voler fer la llei per a “quedar bé”, sense intenció d’aplicar-la més que superficialment. Els seus 12 anys de govern varen ser els més decisius; hauria pogut dignificar la llengua del país, però no va voler i no va fer res, sinó que la va marginar més. Després ja va ser molt més difícil pels canvis socials, i els que varen venir darrere (amb l’excepció de Cristòfol Soler, i li va costar el càrrec) o seguiren el seu exemple (Matas i Bauzá) o feren tímids intents de canviar la situació, sense, però, gosar agafar el bou per les banyes; i ara hem tornat a una època semblant a la d’en Cañellas: no fer res a favor de la llengua pròpia i deixar que es mori per ella mateixa, amb l’excusa que no hi ha conflicte lingüístic (segons na Prohens).

Amb una paraula, no hi ha cap raó per a celebrar, ni tan sols commemorar, una llei fada que ha demostrat ser simplement una eina per a fer callar els ‘catalanistes’, insuficient per a la normalització de la llengua catalana. Només una actuació li faria homenatge: fer-ne una de nova molt més ambiciosa i efectiva. Però sabem que amb l’actual situació politicosocial això és somiar truites. I tal dia farà un any…