Fugir d’aquesta quotidianitat
La memòria és un material molt manipulable, diu aquests dies la directora d’Alcarràs, Carla Simón. No és per treure-li mèrits, però aquest pensament fa segles que nodreix el nomadeig de l’home per la Terra. Que ho repeteixi, però, una persona tan jove com la directora de cine, amb tot de sortides brillants obertes al futur, té per a servidor un valor afegit, un nervi de veritat que no trobareu en el mateix pensament expressat per gent més vella. Ho pensava aquests dies, una vegada més: perquè la memòria no és el pont que ens mena al passat, sinó al demà. Per això ens hi aferram tan fort: sense la memòria ens mancaria l’amarrador vers els quatre dies de futur que ens puguin quedar. De la destresa en la seva manipulació en pot dependre la qualitat d’aquestes restes, d’aquest solam.
Si bé es tracta d’un afer bàsicament personal, alguns moviments socials ens podrien fer pensar que hi ha moments d’àmplia coincidència en la prefiguració del futur més o menys immediat. Per exemple, servidor recorda que, fa potser una vintena d’anys, la immensa majoria dels humans d’aquests indrets somiaven la jubilació com un premi, com unes vacances daurades en les quals desembarcaríem entre músiques celestials. El mot dissenyava unes perspectives basades en el somni del paradís terrenal, amb remor de fonts i núvols de cotó de sucre. Un món, sobretot, de llibertat i de confort. La memòria d’un futur on feia un estar d’àngels.
La vida s’ha tornat amarga, aspre, de mala jeia. Semblava que, passada la pandèmia (no gens celeste), la vida seria fecundada per noves forces. Tant havia de ser així que, sense ser-ho, els mitjans de comunicació no aturen d’afirmar-ho amb una frivolitat només comparable a les promeses dels programes polítics. Estam tan bé, tenim tanta cultura –i la que vendrà–, la modernitat serà tan moderna...! I tanmateix les persones majors o de mitjana edat estan a l’aguait de la jubilació: com a fugida de la vida quotidiana, no com la idea lluminosa amb què antany esperàvem el futur.
