Francesc i nosaltres
1. Resulta que tot això de la religió ja no ens interessa en absolut; però resulta també que no parem de parlar-ne, encara que sigui malament. En què quedem, doncs? La mort del papa Francesc ha fet aflorar (de nou) aquesta i altres pintoresques contradiccions. El “supermercat espiritual”, en feliç expressió de Peter Berger, vessa. És probable que, en tota la història de la humanitat, cap generació hagi visitat tants i tan variats temples com en l'actualitat. Aquestes incursions, tanmateix, només són excursions: gairebé mai estan relacionades amb un sentiment espiritual real sinó amb circuits més o menys turístics que poden incloure –de vegades en un mateix pack– catedrals gòtiques, pagodes budistes, restes de l'antiguitat pagana i cementiris catòlics amb celebritats en descomposició. L'espiritualitat està en hores baixes? Sí i no. Mai no s'havia apel·lat tant a aquesta noció com ara, però tampoc mai s'havia erosionat tant el seu significat profund. No hi ha cap altre moment en la història d'Occident en què s'hagin escoltat tantes cantates, oratoris i motets de caràcter religiós com ara. A mitjans dels 90, els austers monjos de Silos van arribar a competir amb Madonna i Prince al top ten. ¿Aquestes formes d'espiritualitat tenen realment alguna dimensió transcendent? Probablement no. Per argumentar això vaig necessitar escriure un assaig que es va publicar aquest febrer i que no crec que pugui resumir aquí.
2. Així doncs, on som? Ens trobem més aviat davant de la descontextualització i de la pèrdua d'unitat –i, per tant, de sentit original– de determinades manifestacions espirituals, però en cap cas davant d'un veritable procés de secularització. Resumim la paradoxa en una imatge: el nombre de feligresos catòlics baixa a la mateixa velocitat amb què augmenten els compradors de molinets d'oració tibetans, d'encens hinduista o de la bigarrada parafernàlia de la santeria del Carib. Joan Estruch afirma que “hem interpretat moltes vegades com a secularització allò que no era –no és– sinó una metamorfosi de la religió del nostre temps”. Cada vegada hi ha més persones que s'allunyen de la ritualitat de la seva pròpia tradició religiosa, però no, en termes absoluts, de l'aferrament genèric a la idea mateixa de ritualitat, o a la proximitat de símbols religiosos o parareligiosos (gairebé mai reconeguts o assumits com a tals).
3. Les cada cop més freqüents “mobilitzacions emocionals” –des de l'esdeveniment planetari de l'enterrament de Lady Di el 1997 fins a la celebració d'una victòria esportiva fa quatre dies– sovint són només una resposta a sentiments col·lectius de disgregació i de desorientació, que troben –perdó: que creuen trobar– per fi alguna cosa en comú, encara que sigui trivial, absurda o extemporània. Una mena de remei contra el Gran Buit, disponible a l'engròs als desolats parcs temàtics de l'emocionalitat mercantilitzada. La pulsió cap a l'espiritualitat és incompatible amb la nostra reticència a admirar (en el profund sentit heideggerià del terme). A l'encíclica Dilexit nos el papa Francesc deia: "Per expressar l'amor de Jesucrist se sol utilitzar el símbol del cor. Alguns es pregunten si avui té un significat vàlid. Però quan ens assalta la temptació de navegar per la superfície, de viure corrents sense saber finalment per a què, de convertir-nos en consumistes insaciables i esclavitzats pels engranatges d'un mercat al qual no interessa el sentit de la nostra existència, necessitem recuperar la importància del cor". Aquest cor no té res a veure amb l'espontaneïtat emocional postmoderna. No és un tema psicològic, sinó teològic. Per això encara va més lluny: "Jo soc el meu cor, perquè és el que em distingeix, em configura a la meva identitat espiritual i em posa en comunió amb les altres persones. L'algorisme mostra que els nostres pensaments i el que decideix la voluntat són molt més estàndard del que crèiem. Són fàcilment predictibles i manipulables. No és així el cor".
4. Els últims dies he sentit i llegit coses inversemblants, sobretot quan es contraposava la figura de Benet XVI amb la de Francesc. Sembla que el primer era si fa no fa com Margaret Thatcher, mentre que el segon venia a ser un Che Guevara amb tiara. Als qui fan aquestes simplificacions inaudites els recomanaria llegir en paral·lel l'encíclica Caritas in veritate de Benet XVI i la que he esmentat abans del papa Francesc, Dilexit nos. Observaran que tots dos fan una lectura del nostre temps a través del prisma de l'Evangeli amb moltíssimes més coses en comú que les que suggereix l'esmentada simplificació, per no dir-ne caricatura indocumentada.
