Fix discontinu
Cada vegada que es fan modificacions a l'Impost de Turisme Sostenible em ve la sospita que s’ha creat una aura de moral catòlica entorn d’aquesta norma. Els nous objectius semblen un exercici de contrició, de dolor de l'ànima i abominació del pecat comès, en espera de la benedicció que portarà pau i tranquil·litat de consciència. Circumstàncies que fan de l’impost una mena de confessionari on les autoritats porten pecats crònics del sistema, encara que no hi hagi propòsit d'esmena ni garantia de no tornar a pecar. En aquest acte litúrgic, cal esperar que els conversos, com a mínim, utilitzin el reclinatori per confessar-se.
Primer, va ser la gestió del cicle de l’aigua la que es va convertir en objectiu de l’impost, després, l’habitatge social i, ara, els fixos discontinus. Totes elles, qüestions prou interessants per tenir-se en compte i sense oposició que siguin abordades. Ben al contrari, a priori són mesures que tenen una acceptació social assegurada. L'impost s’està convertint en lloc d'obres pietoses, un centre de bones accions, com si fos un expenedor d'aigua miraculosa que transmet bondat, que només anunciar que atendrà un problema ja obtingués l’absolució Urbi et Orbi. D'anticrist a panacea universal: si no ho veig, no ho crec.
No obstant això, la realitat és que cadascuna d’aquestes qüestions amaga una deficiència del sistema i que només un funcionament eficient del mateix ho podrà resoldre d'arrel. La gestió deficient de la xarxa pública de recursos hídrics, essencialment, és conseqüència del dèficit acumulat per la no existència d’un cànon progressiu. La crisi d’habitatge no és aliena al desviament a l’activitat turística d’una bona part del parc existent i a la utilització dels urbanitzables programats per crear oferta de segona residència per a forans. Amb els recursos de l'impost s'hauran aconseguit un nombre limitat d'edificacions per a habitatge social amb un grau d’eficiència climàtica i sostenibilitat encomiables, però absolutament insuficients per abordar el dèficit existent. L’impost no fa miracles si els temes no s'aborden en profunditat.
Amb el nou decret llei de turisme, s’embolica una mica més la troca: la transformació del model de contractació dels treballadors fixos discontinus serà un objectiu de l’impost turístic i, segons el Govern, una part dels diners recaptats es destinaran a això. A hores d’ara, la proposta no passa de ser una menció genèrica, en un epígraf de millora de la formació i la qualitat de l'ocupació en el sector turístic i de foment de l'ocupació, que es desconeix com es durà a terme. Encara més, amb tota seguretat, ni tan sols un dels milers de treballadors fixos discontinus que hi ha a les Balears podria dir en què consisteix el projecte que tan directament l’afectarà. Persisteixen les deficiències en el mètode de consulta i participació del Govern.
Tanmateix, no deixa de cridar l’atenció que el tema surti en plena negociació del conveni col·lectiu d'hostaleria i que sigui la mateixa presidenta del Govern qui li doni publicitat. A simple vista, no sembla el moment més oportú per treure’l al carrer; l’anunci pot interferir en el procés de negociació. Si bé en política no existeixen les casualitats, al marge de les intencions reals del govern, no està de més obrir el debat sobre el tema. La figura del fix discontinu, a primer cop d'ull, es presenta com una fórmula que combina flexibilitat empresarial amb estabilitat per al treballador. Tot i això, en una anàlisi més profunda, es descobreix que aquest tipus de contracte encobreix formes de precarietat, trasllada responsabilitats privades al sistema públic i perpetua certs desequilibris en el model turístic. Prou temes per a un ampli debat.
El contracte fix discontinu permet a les empreses ajustar la plantilla sense incórrer en els costos i les obligacions d'un contracte indefinit tradicional. No hi ha indemnitzacions per finalització de campanya, ni compromisos d’estabilitat durant la temporada baixa. Això redueix els incentius per crear ocupació estable i de qualitat, i deixa els treballadors en una situació de dependència i vulnerabilitat. Encara que formalment es consideren contractes indefinits, la continuïtat és fictícia: a la pràctica els treballadors no tenen estabilitat real —accés a crèdit, hipoteques o lloguers— ni previsió clara de quan seran cridats a treballar.
El debat sobre el tema ens condueix immediatament a una altra qüestió íntimament relacionada: l'estacionalitat, origen del fix discontinu o el fix discontinu com excusa per a l’estacionalitat. Quin és el debat actual? L’estacionalitat és una responsabilitat empresarial, no del treballador. L’ús massiu d’aquesta modalitat de contracte a les Balears reflecteix més una adaptació oportunista a les debilitats del model econòmic, que no pas una veritable solució al problema de l'ocupació. “Tancat fins al març”.
És possible que el canvi climàtic estabilitzi una tendència a reforçar els mesos inicials i finals de la temporada tradicional, fins i tot pugui fer que aquesta s’allargui, cosa que dona una altra dimensió al debat. Si això es produeix això, es farà més evident la inoperativitat i obsolescència dels establiments més estacionals i la necessitat de readaptar l’oferta a dimensions més manejables i sostenibles. Un cop més, arribaríem a la conclusió que els debats parcials –en aquest cas les condicions laborals– són inviables sense una revisió del model en conjunt.
