Filosofia salvatge

PalmaLa vida a vegades et fa regals. Aquest divendres, dia 19, tenia anotada a l’agenda la presentació d’un llibre que es feia a Inca, amb la llibreria Espirafocs d’amfitriona. M’ho havia apuntat perquè vaig veure que hi presentava llibre Xisca Homar. No la coneixia –ni la conec, encara, personalment–, però almenys, ara puc dir que ja li pos cara i que, quasi sense voler, he entrat un poc dins el seu món. Resulta que fa temps, per casualitat, i via Twitter, vaig topar-me un escrit de la Xisca dels que fa mensualment per aquest mateix diari. No sé dir quin, ni de què parlava, però em va tocar. De llavors ençà, l’he seguida i llegida sense saber qui era, però m’agrada com parla als seus articles periòdics de filosofia i com ho enllaça amb la quotidianitat i amb la realitat del món que ens toca viure, que a voltes ens supera. Així que tenia molta curiositat pel llibre i per l’autora.

Per qüestions, precisament, de quotidianitat familiar –filles adolescents i vides autònomes que et condicionen i s’entrellacen amb la teva– semblava que finalment, seria impossible assistir a la presentació, però l’atzar va fer que tot anàs rodat i que just cinc minuts abans de l’inici de l’acte, jo ja fos de retorn a Inca i tingués la possibilitat s'assistir-hi. Anava cap a la llibreria Espirafocs quan una intuïció em va fer mirar el cartell de la presentació, per assegurar-me del lloc de l’acte, i efectivament comprovar que no es feia a la llibreria. El perquè el vaig saber després. Anava a la presentació d’un llibre de filosofia a Inca i en divendres, per tant, vaig suposar-hi poca gent. Per sorpresa meva, vaig arribar a un lloc enorme –l’espai 110, un d’aquests espais de la ciutat antany industrial i obrera de què Inca n’és ple, i que s’haurien de recuperar i col·lectivitzar-ne la gestió per a ús públic– ple de gent, i molt jove. L’entusiasme es notava a l’ambient només entrar. Jo vaig quedar sorpresa i em vaig recollir en unes persones estimades que em vaig trobar allà de casualitat i sense esperar-m’ho. Parlant amb elles vaig començar a entendre on havia arribat. La Xisca Homar, a banda de ser la dona a qui jo llegia i seguia a les xarxes, és professora de filosofia a l’institut de les meves filles –encara que elles estan als primers cursos i no han encetat aquesta meravellosa assignatura–, l’IES Berenguer. Primera sorpresa guapa. També ho havia estat de l’altre institut, l’IES Inca. Per tant, part de l’assistència eren professors d’ambdós instituts, però sobretot alumnes. Alumnes fascinats per una professora que els ha deixat empremta, i sobretot, que els ha fascinat amb la seva pròpia filosofia, mai més ben dit. La presentació va ser un regal. Xavier Riera, amic i company de departament, va fer un desplegament de generositat i complicitats en presentar l’autora i el llibre i, tot seguit, ella per si mateixa va donar les explicacions quan s’expressava, per entendre el seu magnetisme, l’estima que l’envolta i l’espurna que desperta quan parla d’una manera franca, honesta i modesta del seu amor a la filosofia i al fet d’acompanyar a descobrir-la a través de la docència i l’escriptura. La presentació va ser una mostra del que són –tal com va dir Xavier Riera– els escrits de la Xisca: un lloc on poder respirar. Són alè. Va ser alè. S’hi va respirar amor. Va ser, de fet, un elogi a l’amistat i a l’amor a la saviesa, d’on etimològicament prové el terme filosofia i que ells varen recordar. Una mirada crítica i amorosa que vol entendre el món i viure’l. Ambdós varen citar filòsofs sense cap pretensió més enllà de reivindicar-los, d’una manera encertadíssima, que ahir, a mi, em va travessar fort. Era amor pur. L’amor que esdevé per la vida viscuda amb consciència, amb la voluntat d’entendre-la i transformar-la, d’arrelar-hi fort, malgrat que esdevingui a voltes estranya i dura. Per qüestionar tot allò que se’ns imposa com a normalitat i no ens agrada, i per sembrar-hi bellesa, vincles i transmutacions.

Així, divendres, després d’una setmana dura i neguitosa marcada –entre altres realitats personals– pel genocidi consentit de Palestina a Gaza que dimecres, la concentració a Palma m’havia deixat trista. Un conflicte que ens té l’ànima desolada i la raó descol·locada, i una ràbia que no té enlloc més per on sortir que a través dels crits al carrer, ofegats per la plorera que fa la impotència i posar-se a la pell dels dolors, les pors i la ràbia del poble palestí. Després de tot això que ens aboca a aquest món, que massa sovint se’ns fa tan difícil de digerir, la presentació de Filosofia salvatge de Xisca Homar, va ser un bàlsam. Un bàlsam contra la indiferència, contra el dolor, contra la conformitat, contra les normalitats imposades, contra la renúncia a la bellesa, contra l’absurditat de la violència.

Avui, llegint el primer dels articles que recull el llibre, m’hi tornava a emocionar. Perquè ella descriu molt bé el que a mi –i després d’ahir, sé cert que no som a l’única– m’ha despertat el fet de descobrir-la. Diu la Xisca: “Pentura hauríem d’obrir els llibres de filosofia com qui s’apropa a una obra d’art. No contemplam per entendre, contemplam desitjant robar un món que ens és aliè. Però no desitjam qualsevol món, només sentim la trobada de vegades, quan la nostra singularitat és commoguda (una mescla d’atzar i coincidències)”. I això és el que ha estat per mi trobar els escrits de la Xisca i ahir saber qui era ella i el seu món, una mescla d’atzar i coincidències que, des del primer moment, m’han commogut. Llegiu Filosofia salvatge. Llegiu Xisca Homar i assalvatjau-vos.