La fi de la globalització tal com la coneixem

Davant la política d'“aranzels recíprocs” de l'administració del president nord-americà, Donald Trump, queda clar que les empreses ja no poden donar per fet que els seus models de negoci no es veuran alterats per noves barreres comercials, o fins i tot per una guerra comercial oberta. ¿Serà això el clau definitiu en el taüt de la globalització?

No és cap secret que la globalització porta un temps en reculada. Però com mostrem amb els meus coautors en un nou estudi, aquest procés va començar abans del que molts es pensen, amb la crisi financera global (CFG) del 2008 com a punt d'inflexió. Entre el 1990 i el 2008 –període que podem anomenar de la hiperglobalització– el comerç, com a percentatge del PIB, va augmentar de mitjana més d'un punt percentual a l'any. Només entre el 2000 i el 2007, el percentatge de components que les economies avançades van comprar als països en desenvolupament gairebé es va triplicar. Però després de la CFG, aquesta expansió va acabar de manera abrupta, abans de revertir-se el 2011, i des de llavors el creixement global del comerç s'ha estancat.

La possible explicació d'aquest canvi és relativament senzilla: la CFG va ser el primer d'una llarga sèrie de xocs negatius. El 2012, la zona euro es va enfrontar a una crisi de deute sobirà. El 2016, el Regne Unit va votar a favor d'abandonar la Unió Europea. El 2018, la primera administració Trump va llançar una campanya aranzelària contra els principals socis comercials dels Estats Units, sobretot la Xina (que va continuar sota el mandat de Joe Biden). El 2020 va començar la pandèmia de la covid-19. El 2022 Rússia va llançar la seva invasió a gran escala d'Ucraïna. I el 2024, Trump, l'autoproclamat “home dels aranzels”, va ser elegit per a un segon mandat.

Quan la incertesa comercial és alta, també ho és el risc, i això fa que les cadenes de valor globals siguin cares. Si les empreses temen que arribin nous aranzels que encareixin les importacions de components clau, o que noves barreres comercials o altres disrupcions impedeixin que aquests components arribin, es preguntaran si encara té sentit comprar aquests articles a proveïdors estrangers. Amb els ràpids avenços tecnològics que permeten l'automatització d'una gamma cada vegada més gran de tasques, és molt possible que arribin a la conclusió que no en té.

En aquest cas, les empreses podrien “relocalitzar” la producció, ja sigui augmentant la dependència dels proveïdors nacionals o incorporant la producció a la pròpia empresa (integració vertical). Hem observat que si creix la incertesa en les economies en desenvolupament, hi ha un augment significatiu de la proporció de components produïts als països d'alts ingressos. Però només als sectors altament robotitzats. Sembla que als sectors on l'automatització està menys generalitzada o és menys factible, el cost de la mà d'obra local resulta prohibitiu per a moltes empreses.

També hem comprovat que, al relocalitzar, les empreses tendeixen més a la integració vertical que no a dependre dels proveïdors nacionals, ja sigui perquè volen exercir tant control com puguin sobre les seves cadenes de valor –una altra protecció contra la incertesa– o perquè és massa costós obtenir components de nous proveïdors. (Establir relacions amb proveïdors sol requerir inversions, incloent-hi la provisió de coneixements i tecnologia). Les petites i mitjanes empreses són especialment propenses a prendre aquest camí, perquè en general no tenen les extenses xarxes multinacionals que podrien facilitar a una empresa més gran la recerca de nous proveïdors.

Si bé les empreses dels països d'alts ingressos ja feien algun tipus de relocalització abans de la CFG, la relocalització s'ha més que triplicat des del 2008 com a resposta a la incertesa. Probablement va contribuir a aquest canvi el context de baixos tipus d'interès que va prevaldre durant més d'una dècada després de la CFG, juntament amb l'augment de l'aversió al risc i els avenços en les tecnologies d'automatització, en la mesura que van fer més atractiva la inversió en robots.

Per descomptat, la relocalització no és l'única resposta possible a la incertesa. Governants i consultors sovint recomanen a les empreses que s'enfronten a riscos geopolítics, climàtics o comercials que facin més resistents les seves cadenes de subministrament diversificant els proveïdors de components en diferents ubicacions i limitant així l'impacte del que pugui passar en un lloc o un altre. Però hem trobat poques proves que les empreses segueixin aquest consell, sobretot perquè trobar nous proveïdors és molt costós. A més, alguns tipus de producció estan molt concentrats geogràficament. Per exemple, els minerals de terres rares i les bateries per a vehicles elèctrics venen principalment de la Xina.

Una altra estratègia per fer front a la incertesa és el nearshoring –és a dir, la relocalització de les cadenes de subministrament a països propers, especialment a països amics (friendshoring)–. Tot i això, hi ha pocs indicis que les empreses estiguin adoptant aquesta estratègia. Per contra, als sectors on l'automatització és possible, els països han relocalitzat fins i tot des de països veïns amb els quals és improbable que sorgeixin barreres comercials. Alemanya n'és un exemple: en lloc de traslladar la producció als seus veïns membres de la UE a l'Europa Central i de l'Est, on els costos laborals són més baixos, el que ha fet ha estat traslladar la producció d'aquests països novament a territori alemany. Les empreses nord-americanes també han relocalitzat la producció des de Mèxic, encara que, un cop més, és essencial tenir l'opció de fer servir robots en comptes de mà d'obra nacional i cara.

Des de la CFG, l'augment dels riscos econòmics, geopolítics i climàtics, juntament amb els avenços en l'automatització, ha canviat d'arrel els càlculs que les empreses fan amb relació a les cadenes de valor globals, i la deslocalització es considera cada cop més costosa. Si bé les empreses tenen motius per mantenir part de la producció a l'estranger –si no es pot automatitzar a casa–, és probable que la tendència a la relocalització s'acceleri, impulsada entre altres coses per la ràpida escalada de la guerra comercial de Trump. Pot ser que la globalització no mori, però mai no tornarà a ser la mateixa.

Copyright Project Syndicate