El feixisme era això
La campanya madrilenya està derivant en un espectacle lamentable en què el feixisme sense complexos de Vox acapara l’atenció i enrareix l’ambient fins a fer-lo irrespirable, com una revival guerracivilista del 1936. L’episodi d’aquest divendres a la Cadena SER, on la candidata de Vox, Rocío Monasterio, va posar en dubte les amenaces de mort rebudes per Pablo Iglesias i el va convidar a abandonar l’estudi (ell ho va fer), és un punt d’inflexió i pot obrir els ulls a més d’un sobre l’amenaça real de l’entrada de l’extrema dreta al govern. L’actitud de Monasterio supera tots els límits del que és admissible en democràcia i demostra una misèria moral sense límits.
Ja veníem de la polèmica del cartell en què es criminalitzava els menors estrangers no acompanyats, que la justícia no ha volgut retirar, per cert, i de les maniobres de Santiago Abascal a Vallecas saltant-se el cordó policial per provocar. El fet és que, avui en dia, cap demòcrata sincer hauria d’acceptar Vox en un govern. Això seria viable a Europa, però a Espanya el PP no s’hi negarà perquè els necessita. Si això passa, ells seran els únics responsables d’haver col·locat enemics de la democràcia a les institucions.
La part positiva és que tot plegat pot ajudar a mobilitzar el vot de l’esquerra, que fins ara semblava resignada a una victòria aclaparadora d’Isabel Díaz Ayuso. Ara bé, vist des d'aquí i des del sobiranisme balear és difícil no recordar a l’esquerra espanyola que des d’aquestes posicions ja fa temps que se’ls advertia de la deriva ideològica del deep state i de l’eclosió cada pic més desacomplexada d’un feixisme de nou encuny en què es barreja la nostàlgia neofranquista amb les tècniques comunicatives del trumpisme (fake news, falta de respecte a l’adversari, etc.). S’ha acusat Catalunya, l’independentisme i el sobiranisme de fracturar, mentre que es defensava que a Madrid es respirava modernitat i tolerància. I ara la capital espanyola afronta el perill real de convertir-se en un bastió de la dreta més retrògrada, xenòfoba i ultranacionalista. Una societat, a més, partida en dos bàndols irreconciliables. Doncs sí, deixau-nos dir, amb tota la humilitat, que el feixisme era això i el teníeu davant dels ulls (recordau l’“a por ellos”?), però semblava que contra els independentistes tot valia. Esperem que amb vista al futur aprenguin la lliçó.
Els demòcrates en general afronten ara el debat de com tractar aquesta extrema dreta manipuladora i sense escrúpols. La resposta és molt senzilla: amb dades, dades i més dades. Cal explicar quina és la veritable situació dels menes, quina és l’aportació de la immigració a l’economia, quina és la realitat de la violència masclista. Desmuntar una a una les seves mentides. Sense caure en provocacions, però amb fermesa. I explicant, per exemple, que 130 persones han mort a la Mediterrània en les darreres hores abandonades per tothom. I que la resposta a tots aquests reptes ha de passar sempre per ser més humà, no menys.
