Feijóo ja val més que Casado
Dins la història recent del PP, si més no, això que diu el títol de l'article és una veritat oficial des de diumenge passat, quan Feijóo va obtenir allò que Casado va desitjar però mai li va ser concedit: això és, una “foto de la unitat” amb Aznar i Rajoy. Feijóo va tenir el cobejat deshonor de retratar-se amb els dos expresidents diumenge passat, durant un acte a València que ells anomenen Unió Intermunicipal, de la qual se celebrava la 26a edició. El fet de convertir en oficial, com dèiem, el suport d'aquests dos personatges a l'actual candidat a la presidència solidifica el lideratge de Feijóo. Un lideratge més suposat que real, però que per a tothom dins el PP passa a ser inqüestionable d'ara endavant. Sempre que els resultats electorals l'acompanyin, naturalment; en cas contrari, és previsible que el sector diguem-ne dur del partit, amb Ayuso com a lideressa emboscada en la presidència de la Comunitat de Madrid, torni a obrir el ball de les finestres (per allò de les defenestracions).
És per això que la susdita Unió Intermunicipal fou concelebrada a València, una de les comunitats (una part dels Països Catalans, juntament amb les Balears) que el PP considera i reclama com a “seves”. La sola visió d'Aznar i Rajoy a València remet directament a la trama Gürtel, a la difunta (tota sola en un hotel de Madrid) Rita Barberá, a Zaplana, a Camps, al Bigotis, al ionqui dels diners, a Francisco Correa i a un sens fi d'escàndols de corrupció, alguns dels quals són notícia actualment perquè segueixen enjudiciats. En el seu moment i durant bastants d'anys, l'enorme potència mediàtica de la dreta nacionalista espanyola va aconseguir vendre (també en àmbits que no els eren necessàriament proclius) la idea que Aznar havia estat el millor president de la democràcia espanyola. Paral·lelament, van fer arrelar que el pitjor president havia estat Zapatero, tot i que en realitat bona part del PP reservava aquest títol a Rajoy.
Feijóo, en fer-se envoltar d'Aznar i de Rajoy, transmet un doble missatge a propis i externs: que pretén ser president del govern d'Espanya, com ho van ser els altres dos, i que, en cas d'arribar a aconseguir-ho, serà continuista en relació a ells. Continuista, per tant, d'un regne d'Espanya que, quan rebia el rescat bancari d'Europa, ho havia de fer de la mà dels homes de negre de Brussel·les que supervisaven que els diners no es desviessin cap a la voraç comptabilitat extracomptable del PP. Continuista d'una manera d'entendre la política basada en els retrocessos en drets i llibertats (la reforma laboral, la reforma educativa, la llei mordassa) i en un ultranacionalisme que, ara mateix, els emparella amb Vox (el sin complejos de l'època d'Aznar). Rajoy va tornar a parlar, a València, de “socis indesitjables als quals no es pot donar la clau de la governabilitat”. Encara que involuntàriament, és un bon autoretrat: certament, seria millor que els delinqüents (els presumptes, els ja sentenciats i els protegits per una justícia de part) no tinguessin mai responsabilitats de govern.
