Professor i escriptorEl futur té mala premsa. De fet, una de les frases més repetides als evangelis de la saviesa de saldo afirma que el futur no existeix: només existeixen l’ara i l’aquí, de manera que despreocupa’t i gaudeix de la vida. És ben conegut que John Maynard Keynes, l’economista més famós del segle XX, va escriure que a llarg termini tots serem morts. Segur que la frase, llegida en el seu context, té implicacions que ara se’ns escapen, però repetida així no és més que una versió saberuda d’allò que que diuen en una llengua romànica veïna: que d’aquí a cent anys, 'todos calvos'. I si l’economia expressa la seva despreocupació pel futur, la política encara és pitjor. Hi ha un tòpic que té l’inconvenient de ser estrictament veritat, que diu que l’horitzó de preocupació dels dirigents polítics és la propera convocatòria d’eleccions: quatre anys, a tot estirar. Tot sembla indicar, efectivament, que el futur no existeix.
Però el futur, subtileses metafísiques a part, existeix, i la seva degradació imparable és una grandíssima tragèdia. No sabem si els joves d’ara viuran pitjor que els seus pares, però ja fa una sèrie d’anys que els estudis demoscòpics globals ens informen que això, si més no, és el que ells pensen. Cosa que, a part de ser un drama, és una novetat històrica. Ara mateix, el futur no només té un color més fosc que el present per a molta gent, sinó que és un territori d’amenaces molt properes. Huxley, Orwell i Bradbury varen situar les seves distopies en un demà més o menys distant i de perfils molt diferent al seu temps. Els malsons d’'El conte de la serventa', de 'Black Mirror' o de 'Years and years' semblen esperar-nos darrere la cantonada. La filòsofa Marina Garcés diu que aquesta mort del futur, entès com a esperança de progrés, ens situa en el que anomena una 'condició pòstuma': en direcció al no futur.
La gran tasca del moment podria ser expressada així: revoltar-nos contra aquesta condemna del futur. És un gran encert, en aquest sentit, que el nom del moviment juvenil que va sortir a partir dels divendres sense escola de Greta Thunberg es digui així: Fridays for Future. Podrien haver estat els divendres per la Terra, o pel planeta, o pel clima, però són els divendres pel futur: aquest és l’espai que volem preservar, perquè és el territori on viuran els joves d’ara quan siguin més grans i el territori on han de viure els nostres nets i els que vindran darrere. El Futur, si em permeteu que ho posi en majúscula, és com un país amenaçat per un núvol tòxic letal, que tenim el deure de netejar.
Si al llarg de la història ha existit alguna cosa semblant al progrés moral, hauria de ser explicat com el creixement de la comunitat moral, és a dir, de l’eixamplament progressiu del conjunt d’individus cap als quals tenim deures ètics. És un camí que va de la tribu a la Humanitat i que avança trencant barreres de gènere, raça i d’altres. El respecte als “drets dels animals” sovint és citat com un exemple de creixement de la comunitat moral. El gran deure de la Humanitat del primer quart del s. XXI és incorporar les generacions futures al col·lectiu respecte del qual tenim contreta l’obligació de preservar-ne els drets. Les propostes a incorporar els drets de les generacions futures en textos de l’ordre legal més alt són una idea interessantíssima i diria que inexcusable. George Mombiot, el columnista de 'The Guardian' que tots els ecologistes haurien de llegir, diu que l’article primer de la Declaració Universal dels Drets Humans, l’article que afirma el dret a la vida, hauria de completar-se amb la frase “Totes les generacions tendran el mateix dret a gaudir de les riqueses naturals”.
No fa gaire vaig llegir una frase que expressa i sintetitza aquestes idees molt millor del que jo ho podria fer. És del filòsof Emmanuel Lévinas, i la vaig trobar en el pròleg que Xavier Antich va escriure per a la traducció catalana de les 'Cartes a un amic alemany' d’Albert Camus. La frase diu així: “Hi ha vulgaritat i baixesa en una acció que no es concep més que per a l’immediat, és a dir, per a la 'nostra' vida. I hi ha una noblesa immensa en l’energia alliberada de la pressió del present. Actuar per les coses llunyanes és el cim de la noblesa”. Lévinas, és clar, no escrivia sobre la crisi climàtica, però la seva frase sintetitza el programa moral que requereixen els dies de l’Antropocè.
