El fantasma de Pinochet torna a Xile 35 anys després
No sembla veritat, però la realitat s’imposa sempre i l’extrema dreta ha guanyat les eleccions a Xile amb el 58% dels vots, amb un candidat, José Antonio Kast, fill d’un exsoldat nazi que havia fugit al país sud-americà.
He estat sempre admirador de Salvador Allende i de la proposta de la “via xilena al socialisme” que lligava una anàlisi marxista de la societat i de les desigualtats que genera el capitalisme amb la construcció d’un estat social de drets amb un respecte escrupolós a la democràcia. Això, en contraposició a les pràctiques del partit únic i l’hegemonia soviètica dels països de l’anomenat “socialisme real”.
Tots recordam com va acabar el govern d’Allende i les reformes que tot just havia iniciat aquell onze de setembre de 1973, en un altre 11S que suposà la derrota de tants anhels i somnis de llibertat.
Tampoc cal que oblidem que l’arribada de Pinochet al poder comportà la posada en marxa d’un laboratori macabre de pràctiques del que ha esdevingut el neoliberalisme actual, que ha arribat a crear autèntics monstres contra els serveis públics i l’estat com a garant dels drets socials bàsics, com Milei o el mateix José Antonio Kast.
Com és possible que guanyi l’extrema dreta a Xile?
Segons els analistes, Kast s’ha fet fort amb dues qüestions que, malauradament, també són presents en el debat polític espanyol i de les Illes Balears i que l’extrema dreta i els seus altaveus mediàtics saben explotar molt bé: un discurs de mà dura envers la immigració i la inseguretat. Amb aquests dos mantres ja tenim la Seu de les opcions ultradretanes plena d’ous.
Quantes vegades veim, per exemple, que els informatius de la televisió autonòmica comencen amb l’arribada de pasteres a les nostres costes? Amb quina freqüència sentim parlar càrrecs electes de Vox dels perills que suposen els menors no acompanyats i dels recursos que tudam amb ells? O persones properes, fins i tot veïns, que es queixen que el centre de salut està saturat i ple de gent d’altres països amb una tracalada d’infants?
Per no parlar de l’allau d’intents de certs mitjans informatius que lliguen delinqüència amb persones migrants o de les possibilitats que violin la teva filla amb tots aquests nouvinguts presents als nostres carrers. Per cert, he acabat fa poc una formació i la gran majoria d’agressions sexuals i de violència de gènere es donen amb persones de l’entorn proper de la víctima; no cal anar a cercar-los a llocs més avall de l’estret de Gibraltar o a sectors marginals.
Aquest discurs ha arribat també al municipi de Manacor. N’hi ha prou amb veure com Vox no ha participat mai en la declaració institucional del 25N, en contra de la violència masclista; o amb quin menyspreu tracta les persones nouvingudes que han arriscat la vida a la mar. No cal que anem tan enfora, com diria Llach “ells són aquí entre nosaltres”; no ho oblidem. El mateix passa amb les expectatives de creixement electoral al Principat d’una força com Aliança Catalana. L’aliança de l’odi de l’extrema dreta fa el seu camí i colonitza tot el que troba, sense distincions, arreu del planeta.
Cal una esquerra valenta i transformadora
L’altre motiu per a la victòria de l’extrema dreta és la poca decisió, valentia i fermesa de l’esquerra quan governa, cosa que ha succeït amb el mandat de Boric a Xile. Quan les opcions d’esquerra dubten i no resolen els problemes de les classes populars que els han fet confiança, quan no gosen afrontar les causes estructurals de les desigualtats, perden el suport en frustrar les expectatives creades.
En el cas de les Illes Balears, es va ser poc decidit i agosarat en qüestions com el decreixement turístic, l’accés a l’habitatge o la promoció de la llengua catalana. El Govern de Pedro Sánchez viu una situació crítica, colpejat per la corrupció i les denúncies d’assetjament sexual, que només podrà revertir amb mesures valentes que contribueixin de debò a millorar la vida de la majoria social que aturà els peus al Partit Popular i Vox el juliol de 2023.
Aprenem de les lliçons que ens dona la vida: a Xile han tornat els hereus de Pinochet, els assassins d’Allende. No permetem que 50 anys després governin els neofranquistes, nostàlgics de qui fou, en paraules de Joan Brossa, “el dictador més vell d'Europa”.