Falten habitatges a les Illes Balears?

Segons el cens de l’INE, l’any 2021, a les Illes Balears hi havia 652.123 habitatges; el 68% eren residències principals; el 16%, segones residències, i un altre 16% estaven desocupats. El mateix any, hi havia 1.183.415 residents, això suposa una mitjana d’1,8 residents per habitatge. És a dir que una llar de quatre persones hauria de disposar de 7,2 habitatges en una hipotètica distribució igualitària. Però malgrat aquestes dades, per solucionar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge, s’invoca, com un mantra, una única fórmula per redreçar la situació: falten habitatges. Contestau vosaltres mateixos la pregunta que es formula al títol d’aquest article.

En el cas balear s’insisteix en dos motius per explicar la crisi: som un territori limitat i la nostra economia està molt vinculada al turisme. D’això, se’n derivaria que la base econòmica turística, sobre aquest territori limitat, sigui un potent reclam de mà d’obra, residents i turistes, que fa augmentar la població i que demanda més i més habitatges. Per abaratir-los l’enfocament neoliberal proposa augmentar l’oferta, com si el mercat de l’habitatge funcionàs com el de les tomàtigues que, quan se’n cullen moltes, baixen de preu, ja que es tracta d’un producte perible a molt curt termini. Com tothom pot reconèixer, això no és el cas dels habitatges que, tot i que se’n fan molts, sempre pugen de preu. Pels neoliberals aquests nous habitatges s’haurien de comercialitzar a preus lliures, altres voldrien preus de protecció oficial i no manquen les propostes mixtes, però tots proposen construir més habitatges. Als promotors els falten mans per aplaudir. Parlem-ne.

Primera qüestió: Territori limitat per ser illes? Tot depèn d’amb qui i amb quines variables ens comparem. Els preus de les Balears, semblants als de Còrsega i Sardenya, són superiors als de Sicília. Tant Còrsega com Sardenya i Sicília són molt més grans, menys ‘limitades’, que totes les Balears juntes; però les dues primeres són menys denses tot i ser igual de cares que les Balears, a diferència de Sicília, més gran, densa i barata. Malta és més densa i cara que Menorca; les Cíclades són més petites que Menorca, tenen preus semblant als de Menorca i més barats que Malta i que la resta de les Balears. En resum, “la limitació territorial encareix” no es basa en cap evidència.

Insularitat vs. aïllament

El que passa és que sovint es confon aïllament amb insularitat. Hi ha moltes situacions i emplaçaments que limiten més que la insularitat, com determinades zones de muntanya o deserts. Més encara, les illes sovint són imants d’atracció turística i nodes de comunicacions marítimes que res tenen a veure amb l’aïllament. Comparau els fluxos de passatgers dels aeroports de Palma, Eivissa o Tenerife amb els de Valladolid o Ciudad Real i veureu clarament la diferència entre insularitat i aïllament.

Segona qüestió: El creixement turístic necessita constantment més mà d’obra i, per tant, cal més població que necessitarà habitatge. D’acord, però el disparador del procés no és l’arribada d’immigrants, sinó el constant increment de la producció immobiliària i la promoció turística, en altres paraules, el provoca la inversió residencial i turística. No es fan cases per acollir els treballadors que venen a fer cases, es fan cases per vendre-les o llogar-les al millor postor.

L’urbanisme que permet més densitats i places va per aquí, augmentar l’oferta per atraure demanda. Totes les polítiques d’increment de l’oferta residencial que es comercialitza al mercat lliure, a territoris tan connectats com els nostres, es converteix automàticament en un imant de població de tota mena. I com que, als mercats no regulats, els inversors cerquen rendiments a curt termini i els preus els posa la capacitat de pagament dels compradors, l’equació queda tancada: la promoció cerca els clients més adinerats, no els més necessitats. Fins a l’esclat de la bombolla de 2008 mai s’havia construït tant i mai havien pujat tant els preus de l’habitatge i, ara mateix, hi ha zones de la Península on la població minva i els preus de l’habitatge pugen.

Aquesta política de més i més, amb diferents alts i baixos, és la seguida els darrers decennis a les Balears. Per això l’antiga campanya del GOB ‘prou urbanitzacions’ (1988) ara alterna amb ‘prou turisme’. De no més ciment a, també, no més turistificació, cotxes, massificació...

Sovint s’ha defensat que l’urbanisme és la clau per redreçar la situació de l’habitatge. Les reserves mínimes d’Habitatges de Protecció Oficial (HPO) en sòl urbanitzable o en urbà sotmès a reforma van per aquí. Sense desestimar això darrer, avui ja és palès que aquest tipus de mesures són insuficients si mantenim el model turístic o, més genèricament, el model econòmic. Però aquí ens assalta la gran pregunta, cap a quin model ens voldríem dirigir? Sense entrar en aquesta discussió, es pot admetre que gran part del problema del nostre model, quant al que afecta l’habitatge, és que es basa en la revaloració i augment dels preus immobiliaris, en la gola que suposa comprar un habitatge tot esperant que, malgrat que envelleixi, continua augmentant de preu. Tot el temps que feim feina no guanyam doblers, deia en Verga. En altres paraules, per una part dels actors del nostre model immobiliari l’especulació no és un dany col·lateral, és el mòbil.

Arraconar els Habitatges de Protecció Oficial (HPO) a favor dels més cars Habitatges de Preu Limitat (HPL), fer habitatges als solars destinats a equipament, cedir menys terrenys per equipament, incrementar densitats o legalitzar els habitatges a sòl rústic, són mesures que no ens trauran del clot, és continuar cavant, fer-lo més profund. Aquestes actuacions animen les operacions immobiliàries, atreuen més mà d’obra, més inversors i població adinerada compradora d’habitatges que fan apujar els preus.

Calen més habitatges? Fonts de determinats àmbits acadèmics, Banc d’Espanya, promotors, consultores d’inversions i el GOIB diuen que sí, i ho quantifiquen en una forquilla que va dels 30.000 als 91.000. Tot plegat quan a les Balears hi ha 105.434 habitatges buits.

Cal començar a pensar a limitar les revaloracions del parc construït tot limitant preus i no només dels lloguers, per què no també de venda?; o pensar en la compra o en el tempteig i retracte dels habitatges de grans tenidors en zones tensades, com s’està començant a fer a Catalunya. Això ajudaria a l’accés a l’habitatge. Si es pot expropiar per fer autopistes, bases militars o aeroports, per quina raó no es pot pensar a limitar preus i en el tempteig i retracte a les vendes dels grans tenidors a les zones tensades?

En definitiva, fer més habitatges a preu lliure (o sota l’eufemisme del preu limitat) persegueix aconseguir rendiments de la inversió a curt termini i amb expectatives d’increment en futures revaloracions. Aquest és un mòbil que caldria desanimar.