OPINIÓ
Opinió 29/02/2016

La falsa equidistància

3 min

L'acord signat entre el PSOE i Ciutadans, que s'ha qualificat d'històric, reformista i de progrés, té l'enorme virtut de no ser excloent per a ningú, de no tancar cap porta, de ser la base per negociar a esquerra i a dreta en pro de l'estabilitat i la governabilitat. Un dels firmants, Albert Rivera, anava encara més enllà i el fixava com el punt d'origen d'una segona transició que Espanya necessita indubtablement.

Jo, la veritat, no veig que cap dels adjectius i virtuts amb què l'han volgut adornar s'adigui amb el document presentat la setmana passada amb una solemnitat des del meu punt de vista exagerada. És prest per jutjar si serà o no històric, encara que les perspectives no semblen gens favorables; la inconcreció i l'ambigüitat de les propostes de regeneració democràtica, juntament amb la impossibilitat aritmètica de desenvolupar-les sense el suport del Partit Popular, difuminen fins quasi esborrar-lo el reformisme; i el caire "centrista" de les mesures referides a l'economia i al mercat de treball, que recullen gran part de la línia programàtica i ideològica de Ciutadans, fan que el "de progrés" sigui més aviat un afegitó sense valor.

A més, en la seixantena de pàgines que componen el document tampoc no he trobat propostes econòmiques o laborals que vertaderament s'allunyin de la línia seguida fins ara pel govern de Mariano Rajoy. No estic dient que el programa socialista en aquests temes sigui el mateix que el del PP o el de Ciutadans, però sí que hi ha una coincidència en la visió estratègica, apostant per continuar amb les polítiques neoliberals imposades per Europa. I aquí rau precisament el major punt de fricció amb les formacions d'esquerra, i que en la meva opinió impossibilita un acord amb Podemos, Compromís o Esquerra Unida i per tant un canvi real d'orientació. En aquesta línia, em resulta quasi còmica l'obsessió per posar la unitat d'Espanya i el referèndum a Catalunya com el tema fonamental de les desavinences entre aquests partits, especialment entre el PSOE i els de Pablo Iglesias, quan la qüestió de fons és una altra ben distinta.

Aquesta aposta més o menys encoberta pel socioliberalisme, mal disfressada de retorn a la socialdemocràcia perduda en els darrers temps de Rodríguez Zapatero, és el vertader quid de la qüestió i que, pendents de la proposta que Pedro Sánchez ha anunciat que farà als partits de l'esquerra (i que en el moment d'escriure aquestes línies desconec), fan inviable un acord amb aquestes formacions. No oblidem que l'acord inclou les reformes constitucionals que exigia Rivera, una espècie de contracte únic (encara que maquillat però que era un dels punts estrella de la campanya taronja) i el complement salarial que defensava Garicano (i que suposa el manteniment dels salaris baixos). És cert que el PSOE també ha aconseguit incloure algunes de les seves propostes, però més enllà dels punts on costa no estar d'acord (despolitització de la justícia, eliminació dels privilegis, lluita contra la corrupció...), semblava una invitació clara perquè les formacions d'esquerra abandonassin les negociacions.

Per tant, aquesta falsa equidistància que semblen cercar ara el PSOE i Ciutadans sota l'argument de la suma i de la (re)construcció del país no es pot llegir més que des de dues òptiques: la primera, en clau d'estratègia electoral. Per part dels socialistes, ho explicava perfectament el cap del seu equip negociador: es tracta de posar contra les cordes Podemos i responsabilitzar-los del fracàs en la formació d'un govern "reformista i de progrés" amb vista a una possible repetició dels comicis. Mentrestant, Rivera es presentaria com un líder moderat, capaç de parlar amb els uns i els altres i no esquitxat per la corrupció que impregna de dalt a baix tot el Partit Popular.

La segona, que l'acord signat amb els que fins fa dos dies eren les noves generacions del Partit Popular no sigui més que el preàmbul d'una gran coalició encoberta, on les circumstàncies i els denominats poders fàctics obliguin el Partit Popular a abstenir-se i a permetre l'inici d'una legislatura que té moltes possibilitats de ser curta. Aquí no podem oblidar que el PP disposa de minoria de bloqueig en el Congrés i majoria absoluta en el Senat, cosa que 'de facto' impossibilita qualsevol reforma de la Carta Magna sense el seu beneplàcit.

En definitiva, una aritmètica que no quadra, unes contradiccions més que sospitoses i una ambigüitat calculada que palesen que els signants de l'acord "històric" (i també la resta de partits) estan més preocupats de guanyar o almenys no perdre quota de poder o ventall electoral que de definir un programa a mitjan i llarg termini que vertaderament respongui al mandat ciutadà de les urnes expressat a les urnes fa més de dos mesos.

stats