Estrafer topònims
El BOE d'aquest dimecres publicava un reial decret amb les subvencions per als productors de fruita afectats per les gelades del mes d'abril, i en l'annex s'hi relacionaven les comarques catalanes i valencianes que van patir aquest daltabaix. Doncs bé, tots i cadascun dels noms d'aquestes comarques hi apareixien traduïts, o estrafets, al castellà. Des d'un cert Alto Ampurdán fins a un mític Condado de Cocentaina. Tot eren Països Catalans, però escrits en la lengua de todos para que se entienda. N'hi havia d'especialment esguerrats, com ara un curiós Pajares de Yuso, a Lleida, que no era altra cosa que el Pallars Jussà.
Sembla una qüestió menor perquè és d'acudit fàcil, però no ho és. Dins la nostra memòria recent, la traducció de topònims al castellà remet immediatament al franquisme (tot i que té una tradició que ve de molt més enrere). Però en general, a les comunitats en què es parla més d'una llengua, l'alteració (adulteració, seria més exacte) dels noms de lloc per adaptar-los a la llengua de qui mana, és un signe inequívoc de colonialisme. Aquestes adaptacions de vegades es limiten a la grafia, i d'altres arriben a modificar el topònim fins a convertir-lo en una remota caricatura de l'original. El resultat, en qualsevol cas, és sempre un nyap, ofensiu per als naturals de l'indret en qüestió, i ofensiu també per a la intel·ligència de qualsevol.
El franquisme, dèiem, hi tenia una fixació, en la traducció o adulteració de topònims, alguns dels quals encara avui cuegen dins l'imaginari i les reivindicacions dels seus descendents ideològics. És el cas, a Balears, d'aquest Mahón que el PP ha volgut entaferrar diverses vegades en lloc del topònim Maó, o de la Palma de Mallorca dels dallons, en comptes del que és, senzillament, Palma (tot i que, veient el desgavell toponímic que hi va haver ara fa un any amb l'erupció del volcà Cumbre Vieja, amb tants periodistes i polítics de les Espanyes –i algun de Catalunya– incapaços de distingir l'illa de La Palma de Las Palmas de Gran Canaria, i que després confonien aquests dos llocs amb Palma, potser sí que els calen especificacions per no fer-se embolics).
Tret de casos en què pesa la proximitat o la popularitat del lloc, o la necessitat d'acostar a la pròpia fonètica i grafia una pronúncia que es percep especialment allunyada (Saragossa, Nova York, Kíiv, Pequín), els topònims no es tradueixen i, quan es fa, acostuma a ser sense cap tipus d'animositat política. En canvi, per publicar al Butlletí Oficial de l'Estat un seguit de topònims catalans i valencians estrafets al castellà, cal partir de la ignorància, de la mala bava o de la suma de les dues coses. Un Estat que proclama fins a l'esgotament la seva convicció de ser una democràcia exemplar ha de començar a demostrar aquesta convicció amb el respecte a les llengües del mateix Estat. I el respecte a les llengües de l'Estat comença per consagrar a la Constitució la plena igualtat entre català, euskera, gallec i castellà, i comença també per no ser tan i tan groller.
