Quan, parlant de TV3, Jordi Évole li pregunta a Ricard Ustrell al Col·lapse quin problema hi ha en espanyolitzar-se, la resposta comença per una prèvia fonamental: què vol dir espanyolitzar-se? Perquè si Catalunya és Espanya, ja no cal espanyolitzar-se, en la línia d’aquella definició que catalans no independentistes han fet seva de “ser català és la meva manera de ser espanyol”. Però tothom sap que, en l’accepció més usada, espanyolitzar-se sempre ha volgut dir castellanitzar-se, anar reduint, pel civil o pel criminal, una realitat nacional en un matís regional, en un accent particular d’una mateixa identitat general. Espanyolitzar, gairebé sempre, ha volgut dir descatalanitzar, com aquell que arrenca una crosta.
Si ho posem en termes lingüístics, és evident. ¿Espanya pot acceptar de bon grat que, en tant que llengua espanyola, tothom a Catalunya tingui el deure constitucional de conèixer el català, com passa amb el castellà? Fins ara, l’experiència de segles indica tot el contrari. O en termes de construcció territorial, va haver de ser el Banc Mundial el que li digués a Espanya fa seixanta anys que el que més li convenia a la seva economia era que la primera autopista la fes pel Mediterrani. El mateix que li va haver de dir la UE quan el Corredor Mediterrani havia de passar per la Meseta. Espanyolitzar-se, a Catalunya, tot sovint vol dir supeditar-se a un interès que no és el propi i que pot ser el contrari.
Tot plegat, sense perdre de vista que la vida catalana ja està espanyolitzada per vincles de tota mena amb la resta de la península Ibèrica, alguns de ben naturals, i d’altres perquè no hi ha més remei. Fins i tot un català que només vegi TV3 està perfectament informat de què es cou a la política, la música, la literatura o la justícia espanyoles. Tant si el jutge es diu García-Castellón com si es diu Hernández Hernández.
