Espanyol, substantiu i adjectiu

La invasió de l'RCDE Stadium de diumenge no deixa gaire marge al comentari: va ser un comportament indesitjable protagonitzat per la minoria que molts pericos mateixos creuen que és un problema greu que el club tingui a dintre.

Va ser un dia en què tot es va ajuntar: venia el Barça, que dispara els sentiments “anti” més profunds d’un espanyolista; el Barça li va fer una repassada tan gran a la primera part que molts socis blanc-i-blaus se’n van anar al descans per no haver de suportar-ho i perquè estaven enfadats amb la falta de grapa del seu propi equip; era un pas més, fatal, en el camí del descens; hi havia crits contra el propietari xinès de l’entitat, i, per acabar-ho d’adobar, el Barça guanyava la Lliga a Cornellà i ho celebrava amb una rotllana sobre la gespa. Totes les frustracions, les històriques (les de tota la vida a l’escola o a la feina en minoria) i les urgents, es van concentrar en un sol partit. La majoria de pericos s’ho van mirar amb tristesa o amb ràbia, però en pau. I després hi ha gent que no és que no sàpiga perdre, és que no sap estar.

Parlar-ne des del barcelonisme no és fàcil: li correspon a l’Espanyol establir com vol gestionar la seva diversitat interna, definir amb quins elements identitaris vol projectar de portes enfora la seva personalitat en positiu i amb modernitat.

I aquesta reflexió no es pot fer (i aquí entrem en el camp de mines) sense decidir si hi ha elements que n’han de quedar fora, que normalment són aquells que sí que creuen que dins el substantiu Espanyol el més important és l’adjectiu espanyol.

Per la resta, qui estigui net de culpa que aixequi la mà. Que no llenci la primera pedra, que en futbol, després de la primera pedra, ve la segona. I ara, un cop el Barça ja és campió i ha guanyat a Cornellà, diguem que seria bo per al futbol català i per a la ciutat de Barcelona que l’Espanyol no baixés a Segona.