Una esgarrifança salutífera per Rosa Luxemburg (1925)

De Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a la seva columna diària “Full de dietari” de La Publicitat (17-VI-1925). Avui fa cent anys d’aquest article sobre Rosa Luxemburg (Zamosc, Polònia, 1871-Berlín, 1919) a propòsit del llibre Lettres à Louise Kanisky [F. Rieder et Cie., ed., 1925] d’aquella periodista, militant i teòrica marxista, socialista, comunista i revolucionària. A causa de la defensa que el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya va fer de la participació alemanya en la I Guerra Mundial, ella i Karl Liebknecht formaren la Lliga Espartaquista que l’1 de gener del 1919 esdevingué Partit Comunista d'Alemanya (KPD). Dies després, Rosa Luxemburg era assassinada. Pot sorprendre que Soldevila, articulista, dramaturg i novel·lista mesurat i elegant, lletrat al servei de les institucions catalanes, recomanés llegir Rosa Luxemburg. Era un liberal coherent.

Heus ací una dona —deia el pròleg del primer recull de lletres de Rosa Luxemburg publicat en francès— que ningú acusarà d'ésser insuficientment revolucionària; però a l'ensems no fou estranya a res del que hi ha de bo o de bell en el destí humà. Ella ens recorda que ningú no és profundament revolucionari sense ésser profundament humà. És una gran lliçó!... “Tot veient viure una heroïna de la Revolució, com fou Rosa, hom sent de quina llibertat i de quina riquesa es pot nodrir una vida de servitud material i de despullament.” He cuitat a cercar aquestes paraules després de llegir el segon recull de lletres de Rosa Luxemburg aparegut adés en una excel·lent traducció francesa [del mateix 1925]. Ningú no ignora que Rosa Luxemburg, després d'haver participat en les temptatives de revolució russa realitzades des de 1905, d’haver voltat mitja Europa, d'haver conegut les misèries de la presó, les enyorances de l'exili i la vida ombrívola dels conspiradors de debò va prendre part en el moviment espartaquista que esclatà a Alemanya arran de l'armistici. Ella i el seu company Karl Liebneckt foren morts a cops de culata per la soldadesca triomfant. Les seves lettres ens revelen, amb un abandó ple de vida, tota la complexitat d'aquesta ànima en què la militant, l'artista i la dona varen trobar prou saba per nodrir-se ensems. Quant de bé faria a les nostres dones, més o menys enllaminides amb les belles arts o amb l'acció, la lectura de les lettres de Rosa Luxemburg. No ho dic pas amb l'esperança ni menys amb el desig de veure com les nostres plàcides compatriotes esdevenen èmules d'aquesta eslava trepidant i apassionada. No, Déu nos en guard! A quoi bon? La galanteria més elemental ens induiria a començar per oferir l'exemple als homes, al sexe fort... Però no es tracta de res d'això. Si goso recomanar aquesta lectura a les senyores del "Guarda-roba A" o a les col·laboradores de la revista B, no és per donar cap exemple, sinó per promoure una esgarrifança que jutjo salutífera. Quan des dels espadats, mostreu l'ampla mar a un infant no ho feu pas perquè s'hi capbussi violentament, amb risc de trencar-se les costelles o d'ofegar-se, oi? Li dieu només: “Mira, petit; quina immensitat! Hi ha gent que s'aventura dins d'aquesta immensitat moltes estones agitada pel torb i il·luminada pel llamp... Sí. Mentre tu ets a caseta, ben arraulidet al llit... o, bé jugant amb joguines inofensives.. o bé, tot cofoi perquè en el teu cartipàs has escrit dues paraules seguides…”