L’escudella és una declaració d’intencions. És un plat de festa, que es fa per Nadal, perquè aporta les dues menes de felicitat que pots haver: la simple i la complexa. Per a mi, menjar és felicitat de la simple, i que t’estimin i estimar és felicitat de la complexa. L’escalfor del plat calent és felicitat de la simple, les paraules d’amor –en diem “escalf”– que et puguin dedicar, felicitat de la complexa. Ho veus molt bé en un gos, això: és feliç d’una manera quan menja, i és feliç d’una altra manera quan et rep. Si pots unir les dues felicitats (menjar en companyia d’algú que t’estima) llavors potser per un instant ho tens tot. Però esclar, d’aquest instant res no en quedarà. Les paraules se les endurà el vent i l’escudella, potser, amb sort, sortirà al teu Instagram.
Fer escudella vol dir anar a comprar a la botiga, no pas al súper, parlar amb el botiguer, “Dona’m els ossos blancs, que els tindré en remull”, “No, no, jo os de pernil no n’hi poso, que no m’agrada el color”. Vol dir tenir una cuina amb un armari per a l’olla gran, i no només per a la biquinera. Esclar, una cuina menjador, d’aquestes tan boniques dels pisos de la ciutat, no és del tot apta per a un matí cuinant, el sofà és allà mateix i les paelles no poden penjar de les parets. Les campanes extractores d’ara, precioses, que són tendència, perquè es posen al marbre, no pas a dalt del foc, no arriben a l’alçada d’una olla grossa.
Avui, l’escudella és un plat no gens modern, perquè, com en diríem ara, “vol que et bloquegis l’agenda de la tarda”, però és també un plat molt modern perquè conté l’essència de la cuina catalana, que és l’aprofitament. L’escudella significa els canelons de l’endemà. L’escudella escalfa el cor i estova els ulls, necessita algú, a jornada completa, fent-la perquè l’ha fet moltes vegades. L’escudella és patrimoni, no sé si material o immaterial. Potser les dues coses.
