L'escàndol queda molt repartit
El que s'ha publicat sobre l'operació Catalunya s'ha d'entendre com un enunciat. A saber: durant anys, el govern d'Espanya, amb el president del govern i el ministre de l'Interior al capdavant (i el vistiplau del consell de ministres en ple), va utilitzar els poders de l'estat per fer guerra bruta contra l'independentisme català. Ara bé, aquest enunciat és molt ampli i té ramificacions pràcticament inacabables en els àmbits més diversos: policial, judicial, institucional, polític, empresarial, mediàtic, militar. Possiblement, també, en àmbits que poden semblar en principi més llunyans a una conxorxa d'aquesta naturalesa, com els esports o la cultura. Un bon exemple d'aquestes ramificacions són les maniobres que es van dur a terme per tal de destruir la carrera, la reputació i (si era possible) la persona de qui era el major dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluís Trapero, des de bastant abans del 17-A i del Procés: concretament, d'ençà que Trapero va fer perseguir i desmuntar una trama d'agents corruptes de la Policia Nacional que es dedicaven a extorsionar els propietaris dels puticlubs de Castelldefels: ulls grossos a canvi de barra lliure i serveis gratis. Per tant, s'equivoquen de nou els que vulguin despatxar la qüestió referint-se a alguns excessos que s'hagin pogut produir en el decurs d'unes actuacions encaminades al bé superior de protegir la unitat d'Espanya. És exactament al contrari: la unitat d'Espanya ha servit aquí, una vegada més, per desmuntar per dins els principis essencials de la democràcia. I això, com subratlla Antoni Bassas, a càrrec dels que donen lliçons sobre l'estat de dret i com respectar-lo.
Com que el tema és procel·lós, les responsabilitats esquitxen diversos partits, entre els quals el PSOE, que per omissió o de manera activa va donar el seu vistiplau als moviments del clavegueram estatal. I fins i tot Podem, el partit que havia d'assaltar el cel (ara ha estat el desè aniversari de la seva fundació, una efemèride no gaire celebrada pels qui en van ser els impulsors) però que es va trobar mirant cap a una altra banda en el cas de l'espionatge amb Pegasus.
Ara bé, sens dubte el gruix de les responsabilitats, i el lideratge de l'operació Catalunya i les seves derivades, recau en el Partit Popular i en la dreta sociològica i sistèmica que domina el poder madrileny, i per extensió espanyol. El Partit Popular i les seves seqüeles, es diguin Ciutadans o Vox, són productes d'aquesta dreta, el poder i els privilegis de la qual són previs a la construcció de la democràcia: són previs, fins i tot, a la Guerra Civil i la dictadura de Franco. Alguns dels puntals d'aquesta dreta, no tots, els trobem inventariats a l'Íbex-35, o entre els convidats a la festa d'aniversari del rei Joan Carles a Abu Dhabi, o entre els que tenen algun interès en el fet que Rafel Nadal es converteixi, de manera quasi caricaturesca, en ambaixador de la Federació de Tenis de l'Aràbia Saudita. Grups de poder convençuts, com se sol dir, de ser els amos d'Espanya. Tal vegada perquè ho són.
