PalmaPer molts –en som una–, el carrer és un lloc hostil, un caos que el pas del temps i la pèrdua de les forces de la joventut fa difícil d’aguantar. Els renous, l’excés de gent, la manca d’espais, les presses, els crits, els cotxes, l’asfalt... Cada vegada em costa més sortir de casa sense semblar un animal aterrit. La porta que em separa de l’exterior és el mur que em garanteix una mica de calma i que, en obrir-se, m’escup a un entorn que no reconec com a meu, no és acollidor, em fa mal.
Sortir de casa al món és cada dia més complicat, i seria molt dur fer-ho sense objectes que han passat de caprici a necessitat. No és el mateix entrar a la selva a pèl que amb uns auriculars gràcies als quals un piano m’ajuda a mantenir unes barreres mínimes.
Mir la gent caminar despistada, mirant els aparadors. O accelerant amb el cap cot. O escridassant a la pantalla d’un telèfon on algú els dedica un somriure, si tenen sort. Les persones amb el rostre relaxat, sense tensió als ulls, em fan enveja. També hi ha algú com jo, i ens limitam a creuar una mirada furtiva per no desviar-nos de la nostra missió: abandonar el carrer com més aviat millor.
Anar al carrer ja no és sinònim de ‘sortir’, sinó entrar en una mena d’infern artificial que m’angoixa. Sortir és anar a un lloc on pugui respirar, amb arbres, ocells i el ritme de les meves passes. Al carrer ja no sentim les nostres passes. Tampoc no entenem les veus que ens envolten. Milions de paraules ens patinen per la pell sense més sentit que omplir qualsevol forat que quedi lliure. Qualsevol bri d’aire.
Si vas molt despistat pel carrer, pot ser que algú et pegui una empenta, perquè hi ha normes absurdes que s’han de complir, carrils imaginaris dels quals no es pot sortir. Tot està estipulat perquè la circulació de cossos pugui fluir sense embossos. I, si t’empenyen, no et demanaran disculpes.
Al carrer no es pot veure més enllà dels aparadors plens d’ofertes i de reclams atractius. Al carrer no hi ha horitzó, cap línia que separi el cel de la terra. És com un formiguer on tothom compleix la seva funció, sense pensar, on ningú no surt de la filera que li correspon.
Per això hi ha qui s’enfada quan algú decideix fer un ús extravagant del carrer. Els sense sostre, els manifestants, els infants amb la pilota, les persones grans que caminen a poc a poc, són elements pertorbadors que dificulten la dinàmica legítima de la resta de formigues.
