Una de les estratègies polítiques i mediàtiques més efectives passa per crear un clima fòbic, que assimili coses i fenòmens diferents i els posi dins del mateix sac. Han fet una sèrie sobre la fòbia satanista que ens va agafar als anys 80 i 90 (Hysteria!, a SkyShowtime), que pot servir-nos com a descripció més o menys irònica del que passa sempre en aquests casos, ara no contra els satànics, sinó contra els immigrants. Es tracta, en primer lloc, de localitzar un mal i després carregar-lo contra determinades persones, vistes des d’una generalitat abstracta. Tot allò que no ens agrada pot ser culpa seva, perquè fet i fet només són un boc expiatori, per bé que hi pot haver casos de criminalitat i violència, que la fòbia s’encarregarà de multiplicar i magnificar, contribuir a fer d’ells un paradigma que, tanmateix, només existeix en el cervell convençut de qui ja està ple d’odi o de por.
En un món d’incerteses, aquestes passions fosques simplifiquen les coses i les fan més comprensibles. Semblen, a més, donar-li a la vida un objectiu, una croada que té per finalitat retornar a les essències perdudes. Amb tot, el biaix cognitiu és clar: tot allò que confirmi el que volem creure és tingut en compte, mentre que el que ni tan sols és percebut, perquè ni és vist o serà destacat. La ideologia fa d’imant només del metall que interessa. Ens podem pensar que el jovent idolatra el dimoni, o que l’immigrant és el dimoni escuat, i només perquè té una altra fe o una gana que l’alça per culpa d’un sistema econòmic que li dona les engrunes. I sobretot perquè serveix d’estratègia d’ocultació; mentre es parla de l’immigrant no es parla de la corrupció dels peixos grossos, i pots penjar-li a l’immigrant el mort d’haver robat les engrunes, mentre no parles de qui ha fet un pa tan dolent, o de qui se n’ha emportat les tallades més gruixudes. El discurs de l’odi sempre amaga diverses formes de corrupció, sobretot per part d’aquells que més el propaguen o dels que aprofiten la mala maror per omplir el galamó. Durant els anys del govern de Rajoy, els policies cantaven “a por ellos” mirant els catalans; ara sabem que el seu ministre d’Hisenda, mentrestant, s’omplia fraudulentament les butxaques.
Dit això, s’ha de recordar l’obvietat que tots els països regulen la immigració, i que no és possible acollir dos o tres milions de persones més en pocs anys, a certs territoris, sobretot si no es vol pagar un preu excessivament alt en aculturació. Ara que es parla del finançament particular per a Catalunya, els mateixos diaris que critiquen els discursos contra els immigrants donen corda a les reticències contra els catalans, acusant-los d’insolidaris, quan aquí només es demana justícia, o tenir els recursos necessaris per, entre d’altres coses, poder fer alguna cosa perquè la immigració no t’acabi d’ofegar. Pensar els altres com un tot, procedir per feixos i englobar persones diferents sota un determinat discurs, sempre és perillós, injust i alhora ideològicament eficaç. És una forma de feixisme, però transversal.
