Energies no renovables
Aviat acabarà l’any i ens enganxarà amb un doble mandat: amb el cansament rotund de qui esprinta en l’últim tram de l’any i amb la necessitat social d’estar plenes d’energia per celebrar una nova òrbita al sol, nous prodigis i noves fites, algunes pèrdues que cal recordar, i que tot torna a començar amb el tombant de l’any. Per això, en aquest 2021 en què el preu/hora del watt d’energia ha arribat als seus límits, en què el debat sobre el col·lapse energètic s’ha disparat, en el moment en què tenim el pic d’energia personal més baix, em disposo a parlar precisament d’això, de l’energia, de la seva gestió política i dels estereotips de gènere.
El dijous 2 de desembre la professora de la Universitat de Virgínia Cara Daggett va ser a la Universitat de Girona dialogant amb Arnau Horta, comissari de Petromasculinitats, l’exposició que vam inaugurar l’octubre passat al Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona, i que inclou una instal·lació de Cabosanroque, un videoassaig de Félix Pérez-Hita i Andrés Hispano, i el diagrama de Cara Daggett. El 2018 Daggett va publicar un article titulat "Petromasculinitat: combustibles fòssils i desig autoritari". Hi parlava de la relació entre les masculinitats tòxiques, el negacionisme climàtic, el racisme i la misogínia, o, en positiu, de la relació entre l’extractivisme, els combustibles fòssils, l’autoritarisme i el patriarcat. El 2019 va anar a l’arrel històrica del problema amb el llibre El naixement de l’energia: combustibles fòssils, termodinàmica i les polítiques del treball, on ressegueix la genealogia de la noció d’energia desplaçant-se cap a la Revolució Industrial, en la qual es troben imbricats la termodinàmica, els combustibles fòssils, l’expansió colonial i la imposició generalitzada dels humans sobre els no humans.
La perspectiva de Daggett és il·luminadora: al segle XIX –ens diu– "The world was put to work" [el món va ser posat a treballar]. És a dir, el que ens està descrivint és el món com a màquina, on la primera matèria són tots els recursos energètics de què disposa. L’energia ha esdevingut una qüestió política de primer ordre, ja que els recursos són cada vegada més limitats i la possibilitat d’una apagada energètica és plausible. Els ciutadans –nosaltres que vam créixer als noranta envoltats de Katovit, Pharmaton Complex, Viagra i begudes isotòniques– cada vegada estem més hipotecats per la despesa energètica, i no hi ha polítics que puguin limitar-la, perquè molts d’ells acabaran als consells d’administració de les seves empreses.
Tornant a Daggett i a la Revolució Industrial, en aquella època la paraula energia va passar de les humanitats a la ciència, i també al treball. La troballa de la Revolució Industrial va ser la relació energia-treball a partir de la seva quantificació, és a dir, de fer un seguiment del malbaratament energètic i prioritzar estratègies d’eficiència i de càlcul, de prediccions. Com diu Daggett, això està estretament vinculat amb el protestantisme a partir de la dimensió teològica del treball, la responsabilitat individual i l’avaluació de l’esforç, quelcom que ja havia estat molt ben investigat pel sociòleg Max Weber a L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme (1905), i que en realitat parteix dels pares fundadors dels Estats Units, amb Benjamin Franklin al capdavant, que ha passat a la posteritat per la seva famosa frase "Time is money" [El temps són diners].
Tot aquest imaginari nord-americà basat en el progrés, la frugalitat individual, la restricció del malbaratament i la por davant la possible amenaça d’esdevenir una terra eixorca ha desembocat en un nou imaginari petromasculí que ha convertit la mesura en desmesura, la responsabilitat individual en el risc corporatiu i l’esforç individual en tecnopoder, i que pretén “posar a treballar” no només el planeta, sinó tot el que se’ls posi al davant. Aquest imaginari culmina –tal com es pot veure a l’exposició del Bòlit amb el diagrama que ha fet Cara Daggett– en “l’escapada a Mart" de multimilionaris com Jeff Bezos o Elon Musk. Aquests homenots no deixen de ser la continuació d’aquells mercaders aventurers del segle XV que descrivia Lewis Mumford, que necessitaven treballar sobre la informació i els pronòstics, però sobretot amb el càlcul de la quantitat, l’observació i la reglamentació del temps i la concentració en gratificacions pecuniàries abstractes. És a dir: poder, benefici i prestigi.
I ara que ve Nadal, segur que cauran molts regals vinculats amb el control energètic. Parlem de rellotges intel·ligents (smartwatches); altaveus intel·ligents com l’Alexa Energy, que et controla el consum energètic, o roba intel·ligent per a finalitats similars. Tot perquè siguem conscients del consum energètic que fem, de com i quan hem dormit, de quants passos hem fet o del nostre ritme cardíac. L’objectiu no és viure millor, sinó mantenir un control sobre nosaltres i el nostre entorn per seguir produint sense caure en el perill de l’apagada energètica personal, el famós burnout. La qüestió energètica no és només una qüestió política i econòmica, sinó que, com diu Cara Daggett, també té una dimensió psicoafectiva. Si no rendim al màxim, si no apliquem les formes protestants de l’autosuperació a la nova retòrica visual del cos superheroic, no som ben vistos. Aquesta pressió pel rendiment les joves generacions l’estan vivint com una autèntica espasa de Dàmocles. L’estereotip que prima, a diferència del segle XIX, que cultivava estereotips femenins basats en la decadència física, el caràcter vegetatiu i la passivitat estructural, és el d’homes i dones energètics, cossos-màquines hipermusculats, vigorèxics, preparats per a gestes que no arribaran mai, perquè l’èpica comença i acaba en el propi control corporal o informatiu, perquè també podríem parlar de vigorèxia digital, és a dir, de l’obsessió per controlar l’aspecte i el rendiment del nostre jo virtual, tot alimentant el sistema de gratificacions i puntuacions inherents a les xarxes socials. Les nostres energies no sempre són renovables, i potser ens faria més servei descansar una mica de l’estereotip petromasculí d’homes i dones d’energia il·limitada. Més que un rellotge que ens avisi de tot el que produïm a la feina, al gimnàs i mentre dormim, cal prendre consciència dels nostres cossos físics i virtuals i, de tant en tant, saber dir prou.
