Endsong

La música sol ser un bon indicador. 

Sobretot la seva absència. 

Puc estar dies sense escoltar ni una cançó per voluntat pròpia. No sol ser un bon senyal, però també és habitual que me n’adoni tard, quan ja han passat quatre, cinc, sis dies. És llavors quan comprenc que he travessat alguna mena de tràngol. I així és com responc per defecte als conflictes interns: amb certa paràlisi emocional. El que sent quasi sempre ha estat un misteri per a mi fins que ja ha deixat de tenir importància posar-li un món, quan ja ha pres una decisió instintivament, motivada probablement per alguna presència profunda, però que es manifesta de manera inexplicable. Impossible raonar algunes de les meves decisions en el camp sentimental –no sols parl de relacions de parelles, parl també de com m’he relacionat amb amics, família, companys en diferents projectes. 

Amb el temps, he acabat desenvolupant la teoria que igual l’única pista un poc fiable del que està succeint sota la superfície és la música que escolt –o que no escolt. Per exemple, Slayer i derivats solen estar vinculats a la premonició de mort o d’una forma més vague al dol en general; el Sweet Earth Flying, de Marion Brown, és sempre un bon senyal; però el que més escolt darrerament és l’ambient de Civilistjävel! i el jazz reposat i circular de Jeff Parker, llenços en blanc que em serveixen per posar en ordre els meus pensaments mentre camín o vaig fent per casa. M’agraden aquesta mena de discos generosos, que no et reclamen massa, fins al punt que pots arribar a oblidar que estan sonant, una prova de fins a quin punt poden arribar a compassar-se amb el flux d’idees i tasques, fins a fer-se transparents. Caminar amb ells és un gust. De vegades tenc la sensació que els colors són més vius i les sensacions són més intenses. 

Però darrerament sobretot he escoltat obsessivament dos discos. Primer em va pegar per The Bends, de Radiohead. Quan va sortir jo tenia 17 anys. La persona que era llavors m’és totalment aliena, com m’ho seria un esquimal o un alienígena. No sabria què dir d’ell, sobre qui era o què pensava, però sí que record que escoltava compulsivament aquell disc cada nit amb els auriculars ben aferrats, un cop i un altre fins que es quedava adormit. Hi deu haver una vintena o una trentena de discos dels quals em sé fins i tot els silencis entre cançó i cançó “The Bends és un d’ells. Anys després, vaig avorrir Radiohead com he avorrit tants altres grups que m’han agradat fins que un dia es converteixen en objecte d’un culte fundat en un tou consens gregari. M’avorreix el consens i no m’agraden les misses. Tampoc som una persona gaire nostàlgica. Per això em va venir un poc de nou que em pegués per tornar a escoltar The Bends. I crec que té a veure amb el fet que aquell disc obria l’espectre de noves formes de melancolia que ressonaven en aquell estrany de 17 anys com a seves. 

També com a meves, supòs. 

M’ha passat més o manco el mateix amb la meva darrera obsessió: el nou disc de The Cure, Songs of a Lost World, del qual no esperava res en absolut i que, des que va sortir, escolt obsessivament. Un disc preciós, fatalista, terminal, d’una majestuositat aclaparadora. Què diu de mi i de com em sent que estigui obsessionat amb un disc que comença amb la frase This is the end… i acaba amb un tema titulat Endsong? Potser la resposta no sigui tan òbvia. Potser només sigui que, com Robert Smith, sent que aquest món em pertany de cada dia un poc menys. Ai, les noves formes de melancolia: mai aturen d’aparèixer.