Encara Messi

Jo vaig ser del Madrid. Sí, d’aquell Madrid que ja no guanyava copes d’Europa. D’aquell Madrid dinosàuric de Juanito i Santillana i Stielike. I després, també, del Madrid de Butragueño i de Míchel. I de Paco Buyo. Ni Cruyff, ni Laudrup, ni Begiristain. Ni tampoc Wembley ni el toca Stóitxkov, para Bakero, pica Koeman del mestre Puyal. Res no m’havia pogut convertir. Aquell dia, però, vaig comprendre que la blancor de l’equip capitalí espanyol i els seus valors francobernabeuians eren als antípodes de la meva personeta. Assegut a un bar de devora la plaça de Pere Garau, amb els companys de pis celebrant eufòrics la primera Champions del Barça i amb el trauma de l’Steaua encara fresc, vaig iniciar un procés eremític futboler, que em menaria a anys de diàspora i exili, sense rumb, ni timó, ni bandera.

Amb el retorn a Manacor, vaig fer-me assidu de Ca’n Lliro, el cafè amb estrella. Molts de dimecres, i molts de dissabtes, hi acudia a veure jugar a futbol. Sempre el Barça. Però el meu enamorament definitiu arribà amb la victòria. Laporta, Rijkaard i Ronaldinho enamoraren Europa i assoliren la segona Champions del Barça. En aquell equip ja hi jugava un jovenet argentí, petit i camacurt, anomenat Lionel Messi, arribat alguns anys abans procedent del Newell’s Old Boy. El seu contracte el varen signar el seu representant, Horacio Gaggioli i els entranyables, i alhora inefables, Carles Reixac i Josep Maria Minguella. A Messi, diuen, li hagueren de donar hormones per accelerar un creixement que posava resistència a desenvolupar-se.

Record veure’l plorar desconsolat el dia que es va tornar a rompre. Tindria els músculs de vidre, aquell prodigi del futbol? Però record, també, la tornada a Stamford Bridge contra el Chelsea. El gol in extremis de Don Andrés, Guardiola fent els cent metres llisos elegantíssim i veloç per la banda, els gintònics i el xampany fent esclatar l’eufòria al tasser de Ca’n Lliro, Ignasi Galmés liderant un cor de veus trencades cantant La donna é mobile, el Rigoletto de Verdi amb una lletra improvisada: “Andrés Iniesta, Andrés Iniesta”.

El duet Messi-Guardiola ens enamorà. La il·lusió era tan profunda que ni podíem, ni volíem, albirar res del que s’amaga darrere el futbol. Érem joves i forts i sentíem l’eternitat al nostre davant. Però ja ho diuen, que tot s’acaba. Inevitablement. “Jo som en Messi”, deien els infants. Va ser ell, el profeta que em va fer creure en el déu-Barça.

El Barça ja té cinc copes d’Europa. 778 partits després, Messi ha sumat amb el Barça 35 títols, entre els quals hi ha 10 Lligues, 4 Champions i 3 Mundials de Clubs. L’argentí, a més, també entre altres guardons individuals, acumula 6 Pilotes d’Or i 6 Botes d’Or. Perquè ens en facem una idea, és el màxim golejador històric de la Lliga espanyola, amb 474 gols. El tercer, i que ho va ser durant dècades, era el basc Telmo Zarra, amb 251. El segon, l’arxienemic Cristiano Ronaldo. Fatxenda, presumptuós, cregut. Un flamete en tota regla, vaja. En canvi, el nostre Leo, silenciós, discret, tímid. I humil? Misteriós sempre, en qualsevol cas.

Ara, desset anys després del seu debut, diuen que se’n va. El Barça diu que han arribat a un acord, però que el sostre salarial i els “obstacles per la normativa de la Lliga espanyola” impedeixen de dur-lo a terme. On s’és vist mai? 71 milions d’euros, cobrava l’any passat el nostre Leo. Són 194.520 euros cada dia. O 8.105 euros cada hora. Cada minut de la seva vida, Leo Messi guanya 135 euros. I per això se’n va, perquè el Barça no els hi pot pagar. O per això se’n va, perquè el Barça, si vol fer un equip competitiu, necessita que se’n vagi.

Messi és el futbol fet meravella. El gol de Getafe, “encara Messi, encara Messi”, emulant el D10 Maradona; el de cap a la final de Roma contra el Manchester United; el que va fer amb el pit per guanyar el Mundial de Clubs. N’hi ha desenes que ja formaran part de la història del futbol per sempre.

Però se’n va, diuen. El taciturn, el misteriós, el que necessita un mundial per confirmar que és el millor de la història, el que ha rebentat totes les estadístiques. El que ha condicionat la confecció de la plantilla del Barça durant la darrera dècada. El que només ha emprat el català per dir “visca el Barça i visca Catalunya” a qualque celebració. El que esperava una rebaixa de sou dels seus companys per ell poder cobrar el que devia considerar que mereixia cobrar.

Ara ens quedarà la gramàtica holandesa de Koeman, però mantindrem l’accent argentí amb el Kun. Molt haurà de remar en Jan per superar l’herència bartomeviana. Molt haurà de remar, per fer dolenta la dita de les 'segones parts'. Molt haurà de remar perquè surtin nous Xavis, nous Iniestas, nous Puyols, de la Masia.

Quants d’anys resarem l’”encara, Messi”? Gràcies per tot. I bon vent i barca nova, Lionel. La vida continua. I la festa també. Dau-nos pa i dau-nos circ, que la revolució ja la feim nosaltres.

Antoni Riera és periodista