Qui de vosaltres encara canta?
Aquells dies d’olor a Royal Kidney, encara s’alçaven els gavilans a Marjal. Era el mes de maig de cada any. Fins i tot el bestiar sabia que havia d’anar amb les orelles ben dretes i que ja vindrien temps més descansats. El mercat de Londres esperava els coves i els saquets de vint-i-cinc quilos de patata blanca i tendra; ens havíem d’afanyar. Les històries dels majors em fascinaven. Saber si aquells patatons viatjarien en tren tot travessant França fins a arribar al Canal de la Mànega, o si anirien dins la panxa d’un vaixell enorme, que voltaria la punta de Gibraltar... Ho trobava tan llunyà i d’una èpica difícil d’explicar.
El mes de Maria tenia la seducció dels dormissons, per la seva monòtona lletania. Ma mare venia a rescatar-nos d’escola a mitjan capvespre i, amb la seva bicicleta BH de color vermell, anàvem fins al sementer del Carnatge, prop del poble. El meu germà al davant, amb una cadira petita, ma mare al mig pedalejant amb energia i jo al darrere,tot aguantant la vella senalleta d’espart. A dins hi havia galetes de coco i una botella petita de mesclat o mistela, per aclarir la veu. Aquella senalleta volia dir que aquell dia teníem jornaleres de bates blaves al sementer.
El musicòleg Jaume Ayats va fer la conferència inaugural de la XVII Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics a la seu de l’Institut Menorquí d’Estudis, a Maó. Enguany, la trobada estava dedicada a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, en el centenari de seu inici. Entre el 1922 i 2l 1932, l’Obra recollí un gran nombre de materials de poesia oral a les Balears, en diverses missions de recerca. L’homenatge a Josep Massot i Muntaner i a Joan F. López Casasnovas va planejar a la paraula i al cor dels assistents, també, al llarg de les ponències i el col·loquis. Jaume Ayats, tranquil·lament, va formular una pregunta, ell ja en sabia la resposta: “Qui de vosaltres encara canta?” L’encàrrec fet a Jaume pels organitzadors era que discernís sobre el futur del Cançoner, allò que queda per fer i com cal fer-ho. Ell ens va regalar una excel·lent lliçó magistral.
Ens plantejava què era cantar fa cent anys, i que és cantar avui dia. La funció social del cant, les possibilitats que li donam, no com a professionals sinó com a individus que vivim en comunitat. El tòpic és que, avui dia, cantam a la dutxa, però la realitat ens diu que cantam més al cotxe, sobretot quan anam sols i amb els vidres tancats. És un cantar íntim, però no social. Amb tot, el que resulta obvi –malgrat algunes espurnes adesiara– és que hem deixat de cantar, almenys com ho fèiem abans. Podem viure sense cantar, just quan fa només quatre dies les cançons marcaven i eren útils per al lleure, la feina i dins l’àmbit religiós i festiu. Malgrat haver deixat de cantar, tots sabem que encara ens en queden ganes, fer-ho ens dona –especialment– salut emocional.
Segurament estarem d’acord que si un poeta només fa poesia esdevindrà una activitat elitista, però si aquest estableix una relació estreta amb la música, immediatament li trobarem una utilitat social, ja no és el mateix. Alguns recordareu als pobles o a Ciutat que les madones quan feien dissabte obrien portes i finestres de pinte en ample, per tal que les veïnades les poguessin escoltar i –si calia– responguessin a les seves tonades i cançons. Venim d’una consideració social, d’un cara a cara, que ens ajudava a identificar-nos i inserir-nos dins un grup. Cantar era un segell de distinció i de construcció en el poble o la barriada. Tota aquesta societat sonora l’hem anada arraconant i l’hem deixada en mans dels professionals. Afortunadament, la nostra societat puritana ha sabut trobar altres respostes o formules per continuar presentant els propis conflictes i les contradiccions. Alguns joves cerquen en el reggaeton i el rap la seva fórmula. D’altres, recuperen la creativitat del cant i el glosar, per continuar construint la seva identitat. Us recoman anar a veure una trobada o un combat de glosat del jovent que emergeix amb força a la Part Forana. Us resultarà estimulant i sucós.
Al matí, els jornalers i jornaleres no solien cantar gaire, però si feien feina sols a les collades o als taulans, sí que cantaven, perquè que els ajudava a passar millor la llarga jornada. Els horabaixes de primavera, quan la terra feia olor de patatera, sí que cantaven per tal d’aidar l’esquena a poder arribar fins a la posta de sol. Si cantaven, ma mare deia que tothom feia feina més falaguer. Per aquest motiu, quan el sol ja no cremava, omplien la gargamella amb un glopet o dos de mesclat. Després, tot anava més lleuger. Ah! I les cares brutes per la fullaca treien un mig somriure d’il·lusió. El millor era quan al sementer del veïnat també treballaven a prop del solc de partió, ja que uns i altres cantaven, glosaven i acabaven amb un bon picat dels més verds que pugueu imaginar. La padrina Terrassa deia que si el meu germà i jo érem massa petits i no enteníem el cant, no passava res. I si ho enteníem és que ja érem prou grans per escoltar-ho.
Madò Carbonera, madò Campanetera i madò Ponseta, les jornaleres que llogàvem més sovint, continuaren cantant i glosant, fins que un dia mon pare va deixar els gavilans a l’andana del sementer, na Roja a la pallissa de la caseta. Va dur un tractoret anomenat Pascuali, que no havíem vist mai, i va començar a treure la Royal Kidney amb aquell aparell que feia un renou infernal. La padrina deia que aquella eina suposaria un endarreriment, perquè feria i tallava moltes patates i després nomes servien per donar menjar al porc que matàvem després de la segona Fira. A partir d’aquell dia, les jornaleres deixaren de cantar, perquè hi havia massa renou a Marjal.
