05/08/2022

Elogi de l'escolta

2 min

SI AIXÒ no fos un article si fa no fa d’opinió, sinó la ressenya d’un llibre, no podria publicar-la per una qüestió d’antiguitat: el volum que me’l motiva va aparèixer l’any 2019, cosa que en termes editorials no el situa gaire més a prop del present que les Germanies o l’arribada de George Sand i Frederic Chopin a la Cartoixa de Valldemossa. Bromes a banda, aquest, el de la caducitat dels llibres als estants de les llibreries i als mitjans escrits, també és un debat que pagaria la pena de tenir. Però per parlar abans convé escoltar, demanar, parar l’orella, i és justament en això que m’ha fet pensar l’excel·lent volum Un arxipèlag radiant, del poeta, narrador, crític i periodista Pere Antoni Pons (Campanet, 1980).

El llibre, publicat per Ensiola fa devers tres anys, és un recull de perfils que Pons va anar edificant al voltant de devuit figures rellevants de la cultura i la societat de les Illes Balears. Noms com el més que prolífic actor Simó Andreu, escriptors com Biel Mesquida, Guillem Frontera, Carme Riera o Ponç Pons, la cantant Maria del Mar Bonet, el baríton Joan Pons o estudiosos i figures cabdals de l’acadèmia i del pensament català contemporani com Isidor Marí o Fina Salord, entre d’altres, són algunes de les persones en què Pons para atenció. Ho fa, a més, en un dels actes de generositat més senzills i alhora profitosos que es poden cometre en els temps que vivim, uns temps en què la immediatesa, l’ego i la confusió intel·lectual de vegades ho barregen tot en un magma festivalesc de selfies i emperadors nus que pot desembocar en el caos: el seu gest generós, dic, és el de l’escolta.

Encara no he acabat de llegir el llibre de Pons (és d’aquests que n’allargues la lectura perquè hi viuries durant un temps), que pens que se n’haurien de fer uns quants cada any, de llibres com el seu. No només pel valor estètic que té el volum, que compta amb una obra de Malèvitx, Cercle negre, com a coberta, i amb retrats dels seus protagonistes signats per Jean Marie del Moral, sinó pel que l’existència d’aquesta casta de llibres significa. A Consells, proverbis i insolències (1968), recentment recuperat per Ara Llibres, Joan Fuster va deixar dit que “només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir”, i pens que una cultura que no només es llegeix, sinó que es permet el luxe de rellegir-se, criticar-se i homenatjar-se és una cultura madura. Una cultura normal. 

Ens calen més llibres com aquest, centrats en l’acte generós de l’escolta i de la pregunta. Autors relativament joves, de la generació de Pons i de la meva mateixa, que alhora que edifiquin la seva trajectòria es preocupin de reconèixer i dedicar temps i atenció als que ens han precedit. Jo ho vaig fer amb Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors (2016), i Pons ho ha fet amb volums sobre Guillem Frontera, Joan F. Mira i Damià Ferrà-Ponç. El dia que aquests llibres no siguin una raresa sinó part habitual del món editorial català serem una micona més madurs. Més feliços, potser.

Sebastià Portell és escriptor

stats