Electroxoc contra la identitat LGTBIQ+

<strong>“—Por favor, doctor, ayúdeme.</strong>

<strong>El doctor fijó sus ojos en mí con lástima.</strong>

<strong>—Para cambiar el mecanismo de los instintos nos servimos de medios dolorosos. El paciente trata de excitarse a base de revivir escenas de su vida que le fueron motivo de satisfacción. Con el tiempo asociará una sensación de dolor a lo que venía causándole placer”.</strong>

 (Antoni Roig Roselló. <em>Todos los parques no son un paraíso. </em>Ed. Planeta, 1977)

Així ho explica l’eivissenc Antoni Roig en la seva novel·la Todos los parques no son un paraíso, que acabà d’escriure l’any 1975, poc abans de la mort de Franco. Es tracta de la teràpia aversiva a la qual es va sotmetre voluntàriament a Barcelona, el setembre de 1974. Com ha confessat ell mateix passats quasi cinquanta anys, “aquesta teràpia coincideix amb el punt més negre d'aquella baixada als inferns que vaig haver de recórrer”. Però també sap que, com deia Bertolt Brecht, “les revolucions es produeixen als carrerons sense sortida”. I, sense cap dubte, Todos los parques no son un paraíso, novel·la finalista del premi Planeta en la qual relata les seves vivències homosexuals, va ser la seva particular revolució.

Les teràpies de conversió destinades a modificar l’orientació o la identitat sexual o l’expressió de gènere han estat permeses fins no fa gaires anys a Espanya. De fet, la seva prohibició es va produir fa molt poc temps a través de la Llei 4/2023, de 28 de febrer, per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI. No és estrany que sigui així si tenim en compte que, a més del rebuig i la repressió socials,  fins no fa gaire, l’homosexualitat (el 17 de maig de 1990) i la transsexualitat i el transvestisme (el juny de 2018) van formar part de la llista de malalties mentals de l’Organització Mundial de la Salut.

La història de les teràpies de conversió és llarga, però, com en el cas d’Antoni Roig, troba el seu millor moment durant el franquisme, amb la Ley de Vagos y Maleantes (1954-1970) i la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social (1970-1978). Precisament serà aquesta darrera llei que, davant les xifres alarmants d’homosexualitat –segons les versions de les entitats promoralitat i alguns titulars governatius– impulsarà mesures de 'reeducació' i 'curació' de la malaltia de l’homosexualitat. Aquestes mesures podien consistir en la privació de llibertat i treballs forçats en recintes o colònies penitenciàries (sempre separats de la resta per evitar el contagi), l’aplicació de teràpies d’aversió, tractaments hormonals, lobotomies, etc., en la línia del psiquiatre Richard von Krafft-Ebing, que, l’any 1886, en la seva obra Psychopathia Sexualis, considerava l’homosexualitat com una parafília que podia ser curada.

Durant el franquisme, dues de les figures més representatives de la doctrina mèdica de les teràpies de conversió –reeducació i curació– de l’homosexualitat van ser el psiquiatre Antonio Vallejo Nájera i el catedràtic de Medicina Legal i Psiquiatria de la Universitat de Saragossa Valentín Pérez Argilés. El primer concebia l’homosexualitat com una forma de psicopatia sexual i el segon, com una patologia. Les seves interpretacions acientífiques de l’homosexualitat van servir per justificar els diferents tractaments i tècniques que el magistrat del Juzgado de Vagos y Maleantes de Barcelona y Baleares, Antoni Sabater Tomás, recull en el seu llibre Peligrosidad social y delincuencia (Ediciones Nauta,1972). En el llibre també explica diferents estudis experimentals impulsats des de la Direcció General d’Institucions Penitenciàries i aplicats als delinqüents homosexuals, amb l’objectiu de diagnosticar i curar la desviació contra natura. Alguns dels condemnats, tal com recullen les sentències, foren destinats a l’Institut Frenopàtic de Barcelona, un dels centres de capçalera en l’aplicació de teràpies de curació de l’homosexualitat.

A l’estat espanyol, a més dels efectes de les doctrines pseudopsiquiàtriques assumides pels legisladors, va tenir una gran influència l’Església catòlica i la seva aportació al nacionalcatolicisme. Per al règim franquista, reeducar i curar eren una manera de salvar les ànimes perdudes i restituir els pilars de la societat basada en la família procreadora, patriarcal i masclista. No és estrany, per açò, trobar entremesclats en les formulacions dels obsessionats psiquiatres de la conversió termes i apreciacions religioses que res tenen a veure amb la ciència.

Per altra banda, en aquestes ànsies salvadores, també trobarem personatges i sectors religiosos –catòlics en el cas espanyol– que fan de terapeutes de reorientació sexual. La pel·lícula Identitat esborrada, de Joel Edgerton, es basa en les conseqüències sofrides pels membres del moviment Exodus, un grup cristià nascut l’any 1976 per 'curar' l'homosexualitat. La història es basa en fets reals recollits per Garrard Conley en la seva novel·la autobiogràfica.

Han passat molts anys, és cert. Però les tesis acientífiques per reprimir les persones LGTBIQ+ encara persisteixen. El darrer setmanari ARA Balears, del 30 de setembre, informava que a les llibreries balears encara s’hi troben a la venda llibres sobre les teràpies aversives, amb contingut clarament homòfob. No fa gaire també –l’any 2019– una investigació d’eldiario.es destapava les pseudoteràpies de conversió que s’estaven aplicant en les instal·lacions de l'arquebisbat d'Alcalá de Henares. En la mateixa web de l’arquebisbat s’indicava que “si la pràctica d'actes homosexuals no s'ha consolidat, es poden resoldre positivament amb una teràpia apropiada”.

En definitiva, qüestionar avui el valor i el contingut de la Llei 4/2023, de 28 de febrer, torna a ser un intent per revertir la dignificació de les persones LGTBIQ+, i en especial les persones trans, per tornar-les a considerar 'errors' que es poden reeducar i curar, qui sap, a cop de disciplina i descàrregues elèctriques.