L'economia mundial no està fora de perill
L'economia mundial va estar plena de sorpreses el 2023. Tot i el marcat augment dels tipus d'interès, els Estats Units van aconseguir evitar una recessió, i els principals mercats emergents no es van enfonsar en una crisi de deute. Fins i tot la geriàtrica economia del Japó va mostrar una vitalitat sorprenent. La Unió Europea, en canvi, va perdre impuls, ja que la locomotora alemanya va frenar com a resultat del sobtat final de quatre dècades d'hipercreixement a la Xina.
En relació amb el 2024 es plantegen diverses preguntes importants. Què passarà amb el tipus d'interès real a llarg termini? ¿La Xina pot evitar una desacceleració més gran, en vista de la complicada situació del seu sector immobiliari i de l'elevat endeutament dels governs locals? Després de mantenir tipus d'interès propers a zero durant dues dècades, ¿el Banc del Japó (BJ) podrà normalitzar-los sense provocar una crisi sistèmica financera i del deute? Als Estats Units, ¿l'efecte endarrerit de les pujades de tipus d'interès de la Reserva Federal pot provocar una recessió? ¿Els mercats emergents podran mantenir l'estabilitat un any més? I, finalment, quina serà la propera gran font d'inestabilitat geopolítica? Que la Xina imposi un bloqueig a Taiwan, que l'expresident Donald Trump guanyi les eleccions del novembre als Estats Units o algun fet imprevist?
Les respostes a aquestes preguntes estan interconnectades. Una recessió als Estats Units pot produir una reducció significativa dels tipus d'interès a tot el món, però potser l'alleujament només és temporal. Al capdavall, hi ha una varietat de factors (nivells de deute extraordinaris, la progressiva desglobalització, l'ascens del populisme, la necessitat d'augmentar la despesa en defensa, la transició verda, etc.) que durant el proper decenni poden mantenir els tipus d'interès a llarg termini molt per sobre dels valors ínfims del període 2012‑21.
Mentrestant, els dirigents xinesos fan grans esforços per tornar a un creixement anual del 5%, però els seus intents xoquen amb una sèrie de reptes imponents. En primer lloc, sembla difícil que les empreses tecnològiques xineses puguin mantenir la competitivitat quan el govern continua asfixiant la iniciativa privada. I el quocient deute/PIB, que va assolir el 83% el 2023 (el 2014 era del 40%), posa límits a la capacitat del govern xinès per sortir al rescat.
Com que cal suport del govern central per solucionar tant l'elevat endeutament dels governs locals com l'excés de palanquejament del sector immobiliari, sembla que el pla de la Xina serà distribuir els costos. Això implica assignar fons nacionals a les províncies, obligar els bancs a atorgar préstecs a empreses insolvents a taxes menors a les del mercat i, finalment, posar fre a l'emissió de deute dels governs locals.
Però serà difícil mantenir l'economia xinesa a tot gas mentre alhora s'imposen restriccions a l'endeutament. Si bé la Xina ja està passant d'un model de creixement immobiliari a un altre de basat en l'energia verda i els vehicles elèctrics (per a desesperació de les automobilístiques alemanyes i japoneses), el sector immobiliari i les infraestructures encara equivalen a més del 30% del PIB xinès.
Pel que fa al Japó, encara que durant el 2023 va créixer a bon ritme, el Fons Monetari Internacional preveu una desacceleració de la seva economia el 2024. Que el Japó aconsegueixi un aterratge suau dependrà en gran mesura de l'habilitat amb què el seu banc central abandoni la política ultraexpansiva, una transició inevitable però arriscada.
Aquest canvi de política és impostergable, perquè el ien es manté gairebé un 40% per sota del dòlar des de principis del 2021, tot i l'augment d'inflació als EUA. Potser els funcionaris japonesos preferirien no fer res i esperar que una baixada mundial dels tipus d'interès enforteixi el ien i resolgui els seus problemes, però no és una estratègia sostenible a llarg termini. El més probable és que el Banc del Japó hagi d'apujar els tipus. Altrament, la inflació, que porta molt de temps latent, començarà a pujar i generarà grans pressions sobre el sistema financer i el govern japonès, que avui té un quocient deute/PIB superior al 250%.
Tot i que l'economia dels Estats Units, contra el que preveien la majoria d'analistes, no va entrar en recessió el 2023, la probabilitat que hi entri encara és del 30%, comparat amb el 15% d'un any normal. Tot i els efectes impredictibles a llarg termini de les fluctuacions dels tipus d'interès, el govern del president Joe Biden segueix aplicant una política fiscal expansiva. El dèficit com a percentatge del PIB es troba en un 6% (o potser 7%, si hi incloem el programa de condonació de deutes estudiantils de Biden), malgrat que l'economia opera en un nivell de plena ocupació. És improbable que el Congrés, per dividit que estigui, aprovi una reducció significativa de la despesa en any electoral. L'elevada inflació acumulada els darrers tres anys va equivaldre, a la pràctica, a un impagament del 10% del deute públic, un fet singular que si es repetís aviat tindria greus conseqüències.
Enmig d'una confluència extraordinària de pertorbacions econòmiques i polítiques, els mercats emergents van aconseguir evitar una crisi el 2023. I, tot i que això va ser degut en bona mesura a l'aplicació d'estratègies macroeconòmiques relativament ortodoxes, també hi va haver països que van capitalitzar l'augment de les tensions geopolítiques. L'Índia, per exemple, va aprofitar la guerra a Ucraïna per assegurar-se enormes quantitats de petroli rus a preu rebaixat, mentre que Turquia es va convertir en un important canal per a l'enviament a Rússia de béns europeus sancionats.
Amb les tensions geopolítiques en nivells màxims i les enquestes situant Trump com a favorit a les eleccions de novembre, el 2024 serà sens dubte un altre any d'agitació per a l'economia mundial. Això val sobretot per als mercats emergents, però que ningú no se sorprengui si resulta un any complicat per a tots.
Copyright Project Syndicate
