05/01/2024

Eco & Fem Washing System

3 min

Revisant les imatges de les tradicions televisives de la nit de Cap d’Any, es pot comprovar que, tot i passar els anys, el món no canvia. Ni en substància ni en superfície.

El fenomen Pedroche continua liderant l’audiència i expectació després de deu anys de repetir la fórmula i d’haver consolidat les rèpliques que perpetuen el model a la majoria de canals.

Enguany, el look de la reportera ha estat –amb capota i sense– substancialment idèntic als anteriors, però el plus d’aparatositat i extravagància obligaven a una ineludible exegesi. La capa, amb vida pròpia: “Creada con una base de lana reciclada y rematada con diferentes plantas, quedando un resultado de amaranto rojo y capuchinas en la zona de la cintura”. El vestit, la peça més esperada: “Un tejido totalmente orgánico y biodegradable a partir de gelatina, agar, glicerina y agua”. I, finalment, els coturns: “A modo de calzado ha lucido una base de madera de pino gallego adornada con cintas de sujeción con fibras de algodón y biomaterial”. Aconseguidíssim.

Però no ens quedem en l’aparença perquè, com també és tradició, l’important era el missatge: “El vestido es como una ola uterina de la que llegó mi hija”,  "Soy vida y soy la madre naturaleza", "El agua es cada vez más escasa en España, donde el 75% del territorio es susceptible de sufrir desertificación"...

O sigui que –tanta sort!– això anava de maternitat, feminisme, ecologisme... Ara em qued molt més tranquil·la. Per un moment havia pensat que era el binomi caspós de tota la vida –“tía buena ligerita de ropa y viejo con tablas”–, però ja veig que no. En realitat era una campanya per visibilitzar la necessitat de protegir els recursos hídrics del planeta –gestada, per cert, de la mà de Greenpeace (!?)– i un reivindicatiu missatge feminista. No m’explic com no ho vaig saber veure a la primera...

A d’altres canals, la cosa anava per l’estil: elles, de pit i cuixa; ells, 'esmoquinats' fins a les celles. Però amb missatge feminista, això sí, que ara les dones es despullen de tan empoderades que estan, com abans ho feien per demostrar que estaven alliberades o “per exigències del guió”. O com els nus femenins que, en èpoques més remotes,  ompliren finques i palaus sense alterar la beatífica moral burgesa, gràcies a la coartada del rerefons mitològic. Fons i forma immutables.

A TVE, Ana Mena va ser l’encarregada de posar-hi els m2 d’epidermis, hàbilment compensats pel discurs feminista de Jenni Hermoso. Presidia la litúrgia Ramón García, de capa i esmòquing. Fúcsia, per a més senyes.

L’aparició televisiva de la futbolista arribava just 24 hores abans de la seva declaració davant l’Audiència com a víctima d’agressió sexual. Un altre pic, el desgraciat afer enterbolia el que hauria d’haver estat per a les dones una gran fita d’igualtat i, sobretot, de normalitat: la Copa del Món de Futbol. El comportament inadequat del penós Rubiales i tota la polèmica posterior impossibilitaren un missatge d’èxit mínimament nítid. Una vegada més, la víctima difuminà la campiona.

L’elecció de l’ecologisme i del feminisme com a coartades de washings diversos en minuts tan assenyalats –i monetitzats– són prova de la seva indiscutible força, però també alerten sobre algunes de les seves principals vulnerabilitats: simplificació, banalització, problematització... I una acusada dissociació entre el discurs i la realitat, entre la moral i l’acció.

Voler fer empassar el cotilló Chicote-Pedroche com un al·legat ecologista sembla una broma de mal gust en unes dates –des del Black Friday ençà– en què el consum d’aigua i els nivells d’emissions de CO2 són literalment inassumibles: desaforada il·luminació nadalenca, hipèrboles etíliques i gastronòmiques, tudadissa de menjar i envasos, viatges prescindibles, regals innecessaris, compres compulsives a internet... Només una dada: el nigul d’Amazon a Aragó n’ha disparat un 20% el consum d’electricitat i consumeix l’aigua de 14 quarterades de reguiu. És una llauna, però la copiositat i el planeta no són compatibles.

També haurem de repensar el feminisme i densificar-ne el contingut més enllà del màrqueting i dels missatges més morbosos, centrats sovint en la sexualitat, la violència i la problematització. Són moltes les hores reservades al feminisme a les programacions (televisives, culturals, escolars...), però molts pocs els espais que mostren la dona en contextos 'normals', no connotats. La quota feminista sovint es resol subratllant la desigualtat –encara necessari–, en lloc de mostrar models d’èxit i normalitat amb protagonista femenina –imprescindible. Embafam, però no avançam. De vegades, fins i tot retrocedim: el 95% d’adolescents que arriben a l’hospital Sant Joan de Déu de Barcelona després d’un intent de suïcidi són al·lotes. És hora de repensar moltes coses.

Professora
stats