Construir el benestar dels infants

Avui, quan posem titulars als drets de la infància, crec important dedicar algunes ratlles a recordar que, entre els seus drets, hi ha el de no ser abocats a la insània, no estar predestinats a anar existint en el malestar, no haver de viure vides futures que acaben trastornades. En un text recent, escrivia: “Bona part del que som, de com viurem l’existència, té a veure amb la infància. Bona part de les nostres dificultats de joves i d'adults provenen d’infàncies sense infància [...] Una part significativa de l’augment de malestars i trastorns que, segons sembla, vivim en l’actualitat és el resultat de societats que han alterat significativament les condicions de vida de la infància”.

Són, però, unes frases perilloses. Perquè, quan recordem que bona part de les dificultats de salut mental tenen l'origen en atencions inadequades en el temps d’infància, és molt fàcil reclamar preocupar-se pels infants per evitar problemes futurs (“els infants d’avui són la societat de demà”). Si no descobrim una amenaça futura, no cal que ens preocupem en el present. 

Recordar la importància de la salut mental d'infants i adolescents ha de ser tan sols recordar que, quan la seva salut mental s’altera, no cal cercar indicadors de risc sinó descobrir les injustícies i els abandons que la societat adulta no hauria d’haver comès abans. Ens hem de prohibir pensar en termes de prevenció, en els problemes que poden arribar a tenir, i reflexionar sobre com garantir el present adequat.

Tornant, però, a com evitar la condemna a la insània, del conjunt de drets de la infància que tenen a veure amb la salut mental, en destacaré cinc. I perquè aquests siguin reals, sempre haurem de fer tres tipus d’accions: garantir (fer possibles les oportunitats significatives de cada moment); compensar com més aviat millor (substituir les privacions amb nous estímuls i experiències); fer possible que en algun moment, quan la seva vida avança, construeixin un relat personal d’allò que ha anat passant en la seva vida (per què no era estimat, per què era maltractat, per què no tenia...).

El primer dret sempre ha estat el dret d'importar a algú, que es pot adquirir pel fet de ser un infant desitjat o construir-se progressivament considerant l’infant una persona que vinculem a la nostra vida adulta. En qualsevol cas, si aquest “algú” no hi és, haurem de preveure com facilitar altres vides adultes que, vinculant-se, els facin sentir que el seu món és segur. No posem psicòlegs allà on el que falta és un tutor vital proper. I si sent joves encara estan enrabiats amb la vida, alguna mena d’acompanyament els haurà d’ajudar a elaborar una història en què la seva vida no aparegui com a prescindible.

Un segon dret té a veure amb poder tenir els estímuls i les experiències que fan possible el seu desenvolupament. En aquest cas, les oportunitats vitals que fan possible el desenvolupament d’estructures neuronals bàsiques, d’experiències que permeten disposar de memòries vitals en positiu. Quan no són possibles a casa o el clima familiar no és estimulador en positiu (a vegades empobrit i a vegades ple de béns i buit d’afectes), posem en marxa recursos d’educació diversa i flexible per a la petita infància. Si encara tot falla, mirem de facilitar l’aprenentatge d’estratègies i habilitats per gestionar les complicacions de la vida. 

Tampoc podem oblidar que els infants tenen dret a formar part. Bona part de les alteracions de la nostra salut mental venen d’històries de segregació, marginació, exclusió. Poder jugar en companyia és probablement la primera mesura terapèutica per reduir un patiment. A vegades, actuar contra els altres és l’única manera de demostrar la pròpia existència. Les conductes trastornades són sovint les úniques que alguns nois i noies tenen a l'abast en societats trastornades.

També hi ha el dret a no tenir la vida diagnosticada. No podem convertir una història de mancances, de mals tractes o de cura inadequada en una etiqueta diagnòstica. La urgència és descobrir mancances, observar les pautes de supervivència, omplir o buidar allò que els fa patir. Tenen dret a tenir al seu costat persones pròximes que els miren, els escolten, els ajuden a posar expressions a allò que estan vivint. Tenen dret a no arribar a la joventut amb un expedient ple de problemes definits.

Finalment, no podem oblidar el dret a poder anar omplint el dipòsit de la felicitat i tenir algun espai vital de serenor. No, no estic descrivint vides en què tot ha de ser de color de rosa. Parlo d’infàncies en què tot no és patiment, desassossec o la creença que no hi ha llocs segurs. Parlo de garantir la dosi mínima d’experiències de felicitat i la dosi tolerable de patiment. Tot recordant que han de descobrir quin és el contingut de la seva felicitat i aprendre a gestionar les dificultats inevitables.