Del dret i de quan ho és
L’estat espanyol viu parapetat darrere del dit estat de dret, que és un dels artefactes amb potestat absoluta –juntament amb la Constitució- per aniquilar qualsevol esbós de dialèctica amb la dissidència. Si un poble ofegat esgrimeix mostres sòlides de la seva condició, l’estat s’empara en l’última frontera, l’estat de dret. Aznar i els seus eren més partidaris d’enarborar la Constitució per menar els discordants al corral del bestiar. Els socialistes s’inclinen més per l’estat de dret, però a efectes pràctics les diferències entre les dues figures –en el bon sentit de la paraula– no es distingeixen gaire. De les estratègies que proposen, se’n deriven resultats equivalents: tots ells, testimonis ferris de la voluntat de no resoldre les contradiccions internes d’un estat (capacitat que seria, finalment, l’expressió més delicada d’una democràcia robusta i fèrtil).
Podem pensar que els que s’escuden en l’estat de dret no admetrien una nova nomenclatura: podríem dir-ne estat dels drets reconeguts? Al cap i a la fi el dret seria una filosofia sustentada en tot l’entrellat jurídic que, com diuen, ens hem donat entre tots.
No ho dubtaríem, és clar, però gosaríem proposar una nota a peu de pàgina a aquesta filosofia, tan robusta i còmode per a aquells que s’hi inspiren: negar o amortir els drets dels pobles i/o nacions sense estat seria com no condemnar la conculcació de drets fonamentals perquè encara no havia tengut lloc la Declaració dels Drets Humans. L’esclavitud, d’altra banda, no infringia cap dret fins a la seva abolició en cadascun dels estats que la declararen il·legal.
D’aquesta manera, el reconeixement de molts drets essencials ha arribat després de segles de mort, presó, tortures, persecució i tota casta d’injustícies. A més, a la majoria de les víctimes se’ls ha aplicat el càstig de l’estigma, de l’aïllament de la resta de l’estat, en una operació –perfectament conscient i programada– semblant a la feina bestial del picador a la plaça. L’aspirant al reconeixement dels seus drets serà sotmès a tota forma d’agressió que li faci vessar la força al llarg del camí. Però hi ha pobles que reneixen una vegada i una altra, encara que n’hi ha que no troben la manera de sintonitzar el renaixement amb una classe política a l’altura dels drets que es reclamen.
Guillem Frontera és escriptor
