Vosaltres, les dones

La gent catalana de Mallorca venim d’un temps, no gens llunyà, en què servàvem, o ens feien servar, un cert ordre medieval de les coses. Els qui ja tenim una certa edat hem conegut, ni que fos a les acaballes, una societat que mantenia la divisió estamental, en què els senyors i els capellans havien de ser tractats de vostè. Un temps en què els senyors, és cert, havien hagut de vendre les terres als pagesos, perquè ja no era possible viure sempre de rendes. Hem conegut encara l’herència rebordonida del pes incessant i determinant de la religió, en una època en què encara “tothom” rebia els sagraments del baptisme i de la primera comunió. També, un temps, en què la gent es casava per l’església i ho feia, presumptament, per a tota la vida, mal que tocàs suportar coses insuportables. Un amic que ha estat regidor durant dotze anys sol dir que d’una trentena de casaments que havia oficiat, només un havia estat entre home i dona, en primeres núpcies i sense fills de parelles seves anteriors. Mentrestant, dels 4.700 casaments oficiats a Mallorca el 2017, només 883 ho foren per l’església. Quin poc predicament que tenen ja, pobra gent, ells que n’havien fet el seu motiu de vida, de predicar.

Així, mentre un deu per cent de les dones arriben a la maternitat mitjançant tractaments de fertilitat, hem superat amb nota en aquest temps l’assumpció i el reconeixement de tots els nous models de família, i d’amor, perquè res no hi ha d’haver d’intocable, a la vinya del senyor, si és que hi ha qualcú, encara, que vulgui déus ni aristòcrates que en comandin cap, de vinya.

Dèiem, idò, que hem vist pegar les darreres coces a un model tradicional que mantenia les dones dins ca seva, invisibles, arraconades i, entre part i part, entre criança i criança, condemnades per sempre a la cura de la casa i a la cura dels altres, dels fills, dels pares, dels sogres, dels nets, i de l’home. Un pal de paller invisible, un timó ignorat, una presència a qui mai s’ha agraït res perquè se suposava que res cal agrair a qui fa el paper que li ha vengut donat de sèrie.

La gent més il·lusa s’ha fet a la idea que amb la incorporació de la dona al mercat laboral tot això ha canviat. I sí, certament ha canviat. L’absència d’una referència a les cases i a les famílies, d’una presència permanent, d’un lloc on poder tornar sempre sabent que no hi trobaràs cala buida, ha comportat també la destrucció d’un model de família que, amb tots els seus defectes i totes les seves mancances, assegurava, gràcies precisament a la presència activa de les dones, la transmissió d’uns valors entre els més petits, l’establiment d’una disciplina, la cura dels qui ho necessitaven dins l’entorn familiar. Tot s’ha mercantilitzat: el nin a les quatre té futbol, i a les sis piano; la nina també va a futbol a les quatre, i a teatre a les sis. La tia fadrina és a la residència, i comparteix habitació amb la seva germana, que és ta mare, perquè ni tu ni la teva dona podeu deixar les feines respectives, perquè teniu una hipoteca, perquè els fills, perquè, i perquè. Hem externalitzat l’amor mentre estàvem ocupats fent altres plans.

Tot, o molt, dins un determinat entorn, és així. Però no tant. Perquè resulta que la dona, sí, s’ha incorporat al món laboral, amb totes les dificultats i totes les desigualtats que coneixem, però alhora continua sent, invisible, el pal de paller i el timó i la presència ignorada. Perquè és, a més de la qui fa feina, la qui pareix, la qui dona mamar, la qui cuida, la qui se sap mostrar més empàtica i eficient en l’acompanyament del malalt, del qui depèn dels altres, del qui està tot sol sense voler-hi estar.

És per això que aquests dies tenc un altre motiu per estar orgullós de viure on visc, i de ser feliç de ser on som. A Manacor i a Porto Cristo han aparegut unes fotografies de gran format on es mostren amb tota la seva tendresa, amb tota la seva potència, amb tota la seva naturalitat, mares que donen pit, filles que dutxen mares, cesàries, xeringues, somriures i molta, molta de dignitat: rutines de cures que avui, i malgrat tot, continuen majoritàriament en mans de les dones. Abric i coratge és un projecte ideat i impulsat per la fotògrafa Núria Sánchez que compta amb el suport de l’Ajuntament de Manacor i que ha instal·lat desenes de fotografies que homenatgen tot aquest amor invisible, tota aquesta lluita i tota aquesta escalfor. Amb un senzill codi QR que trobareu aviat a les xarxes socials podeu llegir la història de vida de cadascuna d’aquestes imatges. I jo, que adesiara som un home que plora, vaig sentir una lleu humitat al costat dels ulls després de llegir les primeres. Quan vaig haver acabat, el plor i el sanglot es feren amos de la llàgrima. Ara, cada vegada que hi pens o que m’arriba qualque imatge que ho evoca, em retorna el torbament.

Sense paternalismes, amb empatia, sense morbositat, amb valentia i amb una gran sensibilitat, Núria Sánchez posa enmig del carrer una realitat tantes vegades inconeguda, tantes vegades ignorada i fins i tot menyspreada. Gràcies.