Ni doblers

No record qui ho va escriure ni on ho vaig llegir. Devia ser a principi dels anys vuitanta, quan les Balears vivien eufòriques el gran creixement turístic i urbanístic. Però encara avui em ressona la frase amb què aquell articulista crític acabava el seu text: “Serem tan pobres que només tindrem doblers”.

En aquell moment, aquelles paraules semblaven una provocació. Les Balears exhibien la renda per càpita més alta d’Europa i qualsevol advertiment contra el creixement era qualificat de derrotisme. Qui podia discutir un model que fabricava riquesa?

Amb el temps hem comprovat que aquell advertiment no era una exageració. De fet, va ser optimista. Perquè avui ja ni tan sols podem presumir dels doblers. La renda relativa ha caigut, el poder adquisitiu dels residents s’ha enfonsat, l’habitatge s’ha convertit en un luxe, l’aigua comença a ser un bé escàs, el territori és més fràgil que mai i la qualitat de vida empitjora. La prosperitat s’ha anat convertint en una sensació permanent d’expulsió. I, tanmateix, la roda continua girant.

Ja gairebé ningú no s’atreveix a negar la massificació. Fins i tot els que durant anys la varen banalitzar, avui admeten que hem arribat massa enfora. Però una cosa és reconèixer el problema i una altra, molt diferent, acceptar que cal renunciar a continuar creixent i que s’ha de decréixer. Sovint pens que el vertader problema no és només el del model econòmic, és del model mental.

Fa anys, durant una reunió d’empresaris que projectaven urbanitzar una zona de la Marina de Llucmajor, davant les reticències que despertava el projecte, un d’ells va deixar anar una frase que resumeix tota una manera d’entendre aquestes illes. Més o menys va dir que hi havia gent que no volia que es fes res, que no volia creixement. “No els entenc, aquí sempre hem viscut bé així. Continuarem i viurem bé. I el darrer que tanqui la porta”. I segurament es va quedar tan ample i la resta li varen riure l’ocurrència. De fet, és una frase extraordinària perquè condensa tota una filosofia. No importa què quedarà després. No importa si el territori es degrada, si la convivència es deteriora o si els residents deixen de poder viure a ca seva. L’únic objectiu és allargar una mica més el negoci. Després, que sigui el que hagi de ser.

És exactament la mateixa lògica que hi ha darrere informacions com la que ha avançat l’ARA Balears: que Emaya facilita que els hotels de Palma paguin per l’aigua una tarifa fins a nou vegades inferior a la d’un consumidor domèstic. No és una anècdota, és una declaració de prioritats. Quan fins i tot un recurs escàs s’organitza per alimentar la maquinària turística abans que l’interès general, és que el sistema està pensat perquè la roda no s’aturi mai.

Aquell vell articulista advertia que acabaríem essent tan pobres que només tindríem doblers. Avui el risc és encara més gran: continuar sacrificant-ho tot per uns doblers que, cada vegada més, ni tan sols són nostres.