La diversitat de llengües a la Unió Europea, una nosa?
Imaginau situacions com les que ara descriuré.
Es constitueix, a Brussel·les, el Consell Europeu, òrgan col·legial que fixa els objectius polítics de la Unió Europea. Tots els seus membres, mandataris dels estats integrants de la Unió, President del Consell i President de la Comissió Europea, són homes blancs, alts, rossos, d’ulls clars, no gens grassos, catòlics, vestits d’americana i corbata.
Paral·lelament, es constitueix, també a Brussel·les, el Consell de la Unió Europea, assemblea de ministres de tots els estats membres de la Unió, amb missió legislativa i executiva. Tots els seus membres són homes blancs, alts, rossos, d’ulls clars, no gens grassos, catòlics, vestits d’americana i corbata.
Més o menys simultàniament, a Estrasburg es fa la constitució del Parlament Europeu, òrgan legislatiu de la UE, els membres del qual (705 parlamentaris), són quasi tots homes blancs, alts, rossos, d’ulls clars, no gens grassos, catòlics, vestits d’americana i corbata. N’hi ha qualcun –pocs, però– que, sent també home, no és tan alt ni tan ros com els altres, i qualcun potser una mica més gras, i qualcun altre fins i tot protestant.
Al cap de poc, es forma la Comissió Europea, que ve a ser el Govern executiu de la Unió, amb seu igualment a Brussel·les. N’és President un home blanc, alt, ros, d’ulls clars, no gens gras, catòlic, vestit d’americana i corbata, el qual compta amb la feina i contribució de tots els seus comissaris, 27, encarregats de les diverses carteres que té la Comissió: tots són homes blancs, alts, rossos, d’ulls clars, no gens grassos, catòlics, vestits d’americana i corbata (potser qualcun, qualque pic, no duu corbata).
Abans d’aquestes institucions comunitàries, ja s’havia constituït, a Luxemburg, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, encarregat de resoldre els conflictes derivats de l’aplicació del dret de la Unió. Els jutges, 27, un per cada estat de la Unió, són tots homes blancs, alts, rossos, d’ulls clars, no gens grassos, catòlics, vestits d’americana i corbata, o amb la toga, quan actuen oficialment en la funció que tenen encomanada. Això no obstant, de vegades no van vestits d’americana i corbata, sinó que tenen una segona vestimenta, igualment seriosa i cara, però ocasional.
Amb l’aprovació del Parlament Europeu i del Consell de la Unió Europea, prenen possessió dels seus càrrecs el President i els altres membres del Comitè Executiu del Banc Central Europeu, instal·lat a Frankfurt am Main. Tots són homes blancs, alts, rossos, d’ulls clars, no gens grassos, catòlics, vestits d’americana i corbata. La seva missió és molt important: controlar la política monetària i impedir una inflació excessiva dins la UE.
Finalment, i de nou a Luxemburg, es constitueix el Tribunal de Comptes Europeu, amb 27 membres, un per estat, tots homes blancs, alts, rossos, d’ulls clars, no gens grassos, catòlics, vestits d’americana i corbata. La seva funció és de controlar que les despeses de la UE s’han fet de manera totalment lícita i d’acord amb el pressupost.
Si us heu fet una imatge de la composició descrita de les institucions de la Unió Europea, segur que observau immeditament que cap d’aquestes institucions representa la diversitat humana de la Unió. No hi ha dones, que són la meitat de la població europea, no hi ha homes de color altre que el blanc, ni baixos, ni morenos o pèl-rojos, ni amb els ulls d’un color fosc, ni de religions diferents de la catòlica, ni agnòstics o ateus, ni vestits amb peces de roba manco informals que l’americana i la corbata. Amb qualque excepció ocasional, i ben poc significativa, al Parlament, a la Comissió o al Tribunal. Aquesta hipotètica composició de les institucions seria immediatament impugnada pels mitjans de comunicació “progressites”, per les associacions de defensa de la diversitat, per les associacions feministes, antiracistes i antisupremacistes, pels defensors de la diversitat religiosa, fins i tot pels fabricants de roba de vestir. No es toleraria que al capdamunt de la UE hi hagués només i sempre, amb petitíssimes excepcions, gent exclusivament masculina, amb la mateixa aparença i les mateixes creences, perquè la UE és un conglomerat de gent, on la meitat són dones, molt diversa, ètnicament, culturalment, socialment, religiosament. Tal constitució de les institucions seria, amb tota seguretat, un escàndol.
Doncs bé, lingüísticament, la Unió Europea també és molt diversa, és un mosaic extraordinari, on a més de les 24 llengües actualment reconegudes com a teòricament oficials, però imperceptibles, n’hi ha moltes més de no reconegudes, el nombre de les quals és difícil d’establir per la manca de criteri unitari a l’hora de definir què és una llengua. ¿I què passa a les institucions europees amb aquesta diversitat? Doncs passa allò que no toleraríem en cap altre àmbit: la diversitat és ignorada i menyspreada de manera insultant. Lingüísticament, els ocupants de totes les institucions pareixen quasi tots (hi ha petitíssimes i ocasionals excepcions) tallats amb el mateix patró, com si la diversitat de llengües fos una nosa, com si en sentissin vergonya, i s’expressen (qualcuns sempre, qualcuns quasi sempre) en una sola llengua, en anglès, actualment llengua cooficial només de dos estats de poc pes dins la Unió: Irlanda i Malta. Amb aquesta actitud dels dirigents europeus ¿podem creure que la UE és realment respectuosa amb la diversitat lingüistico-cultural dels seus ciutadans? ¿I on són les queixes dels defensors dels drets humans, dels antiracistes, dels feministes, dels sociòlegs, dels lingüistes, dels lluitadors per la llibertat… contra aquesta actuació deliberada d’ignorar i menysprear la diversitat lingüistica? ¿Per què la demanda de reconeixement de l’oficialitat del català a la UE no va lligada a la denúncia del tractament de marginació de les altres llengües que no són l’anglès? Acceptam per a la llengua allò que no acceptaríem mai per a altres manifestacions dels humans. I per això a casa nostra mateix estam com estam.
