La dissidència contra Putin té un preu, i és la mort

Aleksei Navalni era un dissident contra la Rússia de Putin que va acceptar que el seu destí més probable era la mort si portava la lluita fins a les últimes conseqüències. Cal subratllar que Navalni va tornar a Rússia voluntàriament des d’Alemanya el 2021 després de recuperar-se d’un intent d’enverinament. I de seguida que va baixar de l’avió va ser arrestat. Putin va optar llavors per un sistema molt més cruel per eliminar el seu opositor més ferm: la tortura psicològica i el càstig temporal allargats en el temps. Com que la presó on era no semblava afectar prou la salut de Navalni, el règim va decidir enviar-lo a la colònia penal IK-3, a la localitat àrtica de Kharp, considerada una de les presons més dures de tot Rússia, que ja és dir. Des d’allà es va informar de la mort de Navalni en un lacònic comunicat que només intenta disfressar el que és el resultat d’un assassinat polític més de Putin, una condemna a mort al més pur estil del gulag estalinista.

Es fa difícil saber quin impacte intern tindrà la mort de Navalni, que, conscient del risc que assumia, va deixar gravat un vídeo en què anima els seus compatriotes russos a fer caure el règim, a no rendir-se. Però el que és evident és que la seva figura de màrtir té ara un impacte simbòlic molt més alt. Navalni ha mort per defensar la democràcia a Rússia contra la tirania de Putin, i ho ha fet exhibint una fermesa fora del comú i mirant als ulls al seu enemic, i això hauria de fer despertar moltes consciències. Per desgràcia, el context de la guerra a Ucraïna no ajuda en una societat que avui està reprimida fins a l’extrem per un estat que amaga les xifres dels seus morts a la guerra.

Rússia és ara mateix una dictadura infernal per als seus ciutadans i el principal element de desestabilització de l’ordre mundial, i cal actuar en conseqüència. El somni d’una Rússia democràtica després de l’etapa comunista es va esvair ja fa anys sense cap reacció. La mort de Navalni ha de servir perquè tant la Unió Europea com els Estats Units deixin clar que no hi ha camí possible per reconduir les relacions amb Rússia mentre Putin continuï al capdavant. Cal insistir en les sancions i l’aïllament econòmics, cal continuar ajudant Ucraïna a resistir, cal ajudar la dissidència interna i cal combatre els que, sovint sense ser-ne conscients, fan el joc a Moscou.

La vida de Navalni té clarobscurs, però el que compta és el missatge final. La decisió de combatre la dictadura posant la pròpia vida com a penyora, sent conseqüent fins al final amb l’esperança que el seu exemple serviria per fer despertar el poble rus i fer-li veure que no té per què acceptar viure sota un règim autoritari quan es pot fer en una democràcia com les europees. Esperem que els seguidors de Navalni puguin fer realitat el seu somni algun dia.