Un discurs en flames
A una escena de la comèdia Schitt’s Creek, pregunten al personatge de Moira quina és la seva estació –amb el doble sentit en anglès de temporada (season)– preferida i respon: “Premis”. La temporada ha arrencat. D’Emilia Pérez a El 47, escoltarem discursos d’agraïment que ens avorriran i oblidarem, i només uns pocs generaran conversa. Demi Moore, una estrella absoluta sense ser una actriu portentosa –encara que ningú ha plorat millor que ella a Ghost–, va agrair el seu Globus d’Or com si fos un Oscar. El discurs era perfecte. La meva teoria és que el va escriure un guionista, el va revisar el seu publicista i Moore se’l va aprendre davant el mirall amb una botella d’aigua a la mà fins a ser capaç de reproduir-lo de manera natural. Impecable. Ara camina ferma cap a l’Oscar no perquè creguem que ha fet la millor interpretació de l’any (sí la més arriscada), sinó perquè volem escoltar-hi el seu discurs. I veure Hollywood abraçar una filla pròdiga. La jugada va sortir rodona a Brendan Fraser per una pel·lícula infecta i amb una narrativa similar a la de Moore. Si guanya, deixarà el seu discurs al costat dels de Julia Roberts, Halle Berry, Olivia Colman i Brad Pitt amb l’estatueta a la mà.
Hauria de ser obligat que tots els premiats els preparassin com ells. Conta una cosa divertida, emotiva o una anècdota entretinguda. No agraeixis allò obvi. Deixa la teva mare, el teu agent, el productor o l’estudi de la pel·lícula tranquil.
A la temporada espanyola, després del discurs d’Eduard Sola als Gaudí, estic desitjant escoltar-lo als Goya si el guanya. Vaig entendre l’origen del seu magnífic guió per a Casa en flames, la visió àcida de la burgesia ridícula catalana d’algú amb uns orígens humils. Discrep completament de tots els que, per desactivar la defensa de l’ascensor social que a Sola li ha funcionat, han sortit a competir en sofriment amb ell perquè no els deixaven parlar català en el franquisme. És roí llançar-se a comparar o intentar derrocar la tesi de Sola perquè ell ni es va apropiar ni va invalidar la lluita de ningú: simplement va reivindicar un sistema d’oportunitats, de pur progrés davant una situació que al seu padrí emigrant li hauria semblat impossible. Va parlar de la seva experiència. No hi havia res més. Ho aplaudesc. I desitj que guanyi també el Feroz. I el Goya. I tots els premis fins que acabi la temporada favorita de Moira. I la meva.
