Diotima és morta

Els tràgics esdeveniments de les darreres setmanes fan tremolar d’indignació. Vacil·lem. Encara no hem inventat un llenguatge precís. Fem servir expressions com feminicidi, violència vicària, masclisme, però no és suficient. Amb cada mort s’obre un pou inefable. Tasca impossible. Ens veiem cada vegada confrontades a una angoixa que no enganya i que hem de mobilitzar pel bé comú.

El vell Plató va escriure una història sobre un sopar d’homes a l’antiga Atenes. Es troben per celebrar el premi literari d’un d’ells, de nom Agató. Són els influencers de l’època: militars, literats, filòsofs, metges. Avorrits de beure i menjar, decideixen parlar de l’amor. Què és l’amor? ¿Una cosa per sempre o que s’acaba de seguida? ¿És una divinitat o una experiència humana? Un dels membres de la colla és Sòcrates, l’estrany, que sent una veu interior. S’ha apuntat a sopar al darrer minut i per casualitat. Tot va bé fins que li arriba el torn de paraula. Llavors Sòcrates diu que no sap res de l’amor (normal, en el seu cas, perquè mai no sap res). Sobre l’amor només pot dir el que una vegada li va explicar una dona sàvia, anomenada Diotima. Diotima és de Mantinea, és una estrangera. També és sacerdotessa, versada en els ritus d’Eleusis. No forma part del grup dels influencers. No és una convidada. Només és una referència. Tanmateix, Plató posa en boca de Diotima el més important d’aquest text. Ella és qui parla realment als homes. Deixa clar que l’amor és un entremig entre el saber que se satisfà i la ignorància que s’ignora. L’amor sempre falta. És un desig que orienta, que fa camí. Però no és un desenllaç. L’amor és el desig inacabable d’allò que és bo, un anhel, no una certesa. L’amor és un indigent amb recursos per sortir del pas, sense gaire èxit al capdavall.

Per a Jacques Lacan, l’amor és “donar el que no tenim a qui no ho vol”. Això vol dir que hi ha una disparitat constant en la nostra relació amb l’amat o l’amada. També vol dir que, al capdavall, estimem una ficció inconscient, sempre desajustada respecte d’un ideal perfecte. Com es pot donar el que no tenim? La lògica és una altra. Estimar no és segur. No sabem què estimem del cert en l’altre ni per què. Però hi ha el desig de visitar un lloc desconegut. Diotima deixa clar que els grans discursos (mediàtics, acadèmics, polítics) trontollen davant la complexitat d’aquest anhel tan singular. L’universal del “tothom ho sap” no serveix en aquest cas. Quan Sòcrates afirma “tothom sap que l’amor és un gran déu”, Diotima somriu i amb ironia demana a l’insigne filòsof: “Digues, qui és aquest tothom?” 

La posició d’una dona com Diotima impugna el discurs universal per introduir-hi la particularitat del que no sabem. Diotima és qui planteja una pregunta enmig dels discursos erudits dels qui s’escolten tot el dia. Aquesta posició és perillosa: amenaça qui disposa d’una única certesa sense conèixer l’anhel de l’amor. Aquí ja no hi ha desig ni absències: només possessió.

Vivim en una societat de coses que es poden comprar, emmagatzemar, llençar o revendre. Gaudim de les coses d’una manera especialment insana, segons la nostra satisfacció o el nostre fàstic. Així doncs, el subjecte de l’amor ha esdevingut un objecte del qual volem apropiar-nos. La subjectivitat ha reculat davant de la cosificació, els protocols, les evidències. Els humans s’han convertit en recursos o en capital social. Aquesta apropiació generalitzada constreny les persones a una esfera de control i a situacions indignes en tots els àmbits i nivells de relació: professional, laboral, familiar, íntim.

És evident que maten les dones quan surten de l’esfera del control de l’altre. L’altre creu que és la llei, el principi i el final, la veritat de què són i per què. No hi ha dubtes ni preguntes. No hi ha conversa ni somriures. Només la determinació del mal. Es tracta de matar-les perquè no puguin parlar de què ha passat. Perquè s’enduguin amb elles les paraules no dites, que tots els interrogants es podreixin per sempre mentre es descompon el cos. Que no siguin res ni deixin rastre. 

Amb la mort de cadascuna d’elles han fet molt més que prendre’ls la vida: també han mort Diotima, l’esquerda en el discurs compacte d’una veritat absoluta i controladora. Per això, ens cal seguir parlant d’elles en particular, de qui eren, què volien dir i com, de les seves vides emparaulades. I també de l’amor com un anhel, laberint difícil i opac, obrint-se pas entre els objectes de satisfacció mortífera i la brutalitat d’un desenllaç inadmissible.

Anna Pagès és professora de la FPCEE-Blanquerna de la Universitat Ramon Llull