Dies de Bruce: cinc apunts
1. Als Estats Units, Bruce Springsteen és gairebé un sant laic, i no només per als votants del Partit Demòcrata. Al llarg de la seva vida professional i personal no ha comès cap errada remarcable. És un bon músic i, pel que sembla, també un bon home. Se li poden fer ben pocs retrets. Les seves cançons parlen de la dignitat de la gent normal i corrent (parlo pel que he llegit: no en conec ni una, tret d'aquella de Born in the USA). Tot just aterrar a Barcelona, va ploure generosament: els sants laics, ja ho veuen, també fan miracles. Si la sequera persisteix, se l'hauria de retenir al territori fins que els pantans catalans estiguin com a mínim al 70% de la seva capacitat, al·legant força major o alguna altra excusa administrativa per l'estil.
2. I heus aquí Barack Obama fent una vistosa reverència a l'abat del monestir de Montserrat, pare Manel Gasch (Michelle Obama i els Spielberg es van limitar a saludar-lo educadament). Més que impactant, la imatge és interessant. M'he entetingut –podia fer-ho: dilluns era festiu– a buscar imatges de l'expresident dels Estats Units fent una salutació protocol·lària a la reina Elisabet II d'Anglaterra. En aquest cas no es vinclava. Feia només una lleugeríssima, quasi imperceptible inclinació cervical, i en una entrevista posterior deia rient que la monarca li havia recordat la seva àvia materna. Cadascú ho pot llegir com vulgui, tot això. D'aquí poc se celebrarà el mil·lenari de Montserrat. Hi ha poques coses que durin mil anys. Poquíssimes. Barack Obama ha estat durant anys l'home més poderós del món, i per això sap distingir entre la solidesa de determinades institucions i el foc d'encenalls de la política. Qui no prengui nota de la reverència d'Obama no entendrà altres coses que encara no han passat. Secularització? No em facin riure, sisplau...
3. ¿En plena precampanya de les municipals i ni una sola foto de cap candidat amb The Boss, Obama i Spielberg? No vull aventurar el que no sé, però em semblaria molt estrany que no ho haguessin intentat (de fet, em semblaria increïble). Potser és que aquest tipus de fotos han perdut valor. La que fa tradicionalment un diari català amb tots els candidats ja no se la mira ningú.
4. El rock&roll no m'ha interessat mai, però sense aquest fenomen musical la cultura popular de la segona meitat del segle XX resultaria inintel·ligible. Ara les coses semblen anar en una altra direcció. El fenomen mundial Rosalía, posem per cas, ja no té res a veure amb el rock, i el d'altres celebritats tampoc. No és exagerat pensar que d'aquí pocs anys la gent jove acabarà percebent aquesta música si fa no fa com el foxtrot: coses d'una altra època. És curiós que, al final, la tele, el rock i moltes coses que semblaven eternes han durat poc més de 60 anys. En tot cas, Springsteen encara és fill del món analògic i els seus primers vinils estan prou cotitzats. D'aquí uns anys, el cost d'una reproducció a YouTube d'aquests cantants nascuts a internet, que ara ja no val res, llavors valdrà zero. De no-res a zero: un trajecte interessant. Potser hauríem de començar a parlar de la vella cultura de masses, la que habitava als carrers i als estadis, i la nova, la del TikTok i similars. A banda de la contraposició analògic/digital, funcionen amb regles diferents. S'enrecorden d'un cantant coreà anomenat PSY? És probable que ja no. Tot i així, una de les seves escasses cançons té 4.775.621.897 reproduccions a YouTube. Hi ha pocs éssers humans que no hagin escoltat el Gangnam style i, tot i així..., res.
5. En ple debat sobre el turisme a la ciutat de Barcelona, apareix The Boss i el seu exquisit seguici. Hotel amb vistes impressionants, bons restaurants, l'impacte icònic de la Sagrada Família o de les muntanyes de Montserrat, i el músic proclamant que no hi ha res com aquesta ciutat... Tot això s'ha vist i sentit arreu del món. És perfectament explicable, doncs, que molta gent vulgui venir a comprovar-ho. Hauríem de començar a ser conscients que d'aquí pocs anys, quan la Sagrada Família estigui acabada, serà, segons els entesos, el monument més visitat del món (ara ja és el més comentat i recomanat a les guies més importants d'internet). Aquest èxit s'haurà de gestionar d'alguna manera, tot i que m'agradaria saber quina. A Venècia i altres llocs, malgrat la seva llarga experiència, no se n'han sortit. Estranya, absurda paradoxa: arriben Bruce Springsteen, els Obama i els Spielberg, ens promocionen el país de la millor manera imaginable i després ens queixem que tenim massa turistes. Jo crec que ens falta una bona idea.
