El dia que vaig plorar després de beure aigua
Em consider una senyora que va camí de ser gran de veres i, malgrat alguns inconvenients, aquesta situació té alguns avantatges monumentals. Un dels que més m’agrada és el fet d’haver superat moltes inseguretats, encara que n’hi ha d’altres que moriran amb mi.
El dossier que publicam aquesta setmana m’ha fet pensar molt en una de les èpoques més doloroses de la meva vida. Devia tenir uns 19 o 20 anys, ja no som capaç de recordar-ne el moment exacte. I em vaig obsessionar amb el meu pes, com mai no ho havia fet amb cap altra cosa. No era tant una qüestió estètica com de sentir el plaer de controlar en termes absoluts alguna cosa a la vida. Així que vaig iniciar un pla espartà per ingerir el mínim possible d’aliments.
No vaig començar en cap moment concret, com passa amb les curses, sinó que la satisfacció pel dejú em va envair a poc a poc. M’agradava sentir el renou dels budells, els quals, afamats, reclamaven que els ficàs urgentment alguna cosa. També em produïa un somriure notar que de vegades em marejava, si feia un moviment brusc o m’acotava massa aviat. A la universitat, m’amagava a la biblioteca a l’hora de dinar. Era lliure. Ningú no em controlava. I els vespres, a casa, deia que havia dinat massa i que no tenia gana. Podia passar més d’un dia sencer sense ingerir aliments. I, amb els meus 1,70 metres, vaig arribar a pesar uns 45 quilos. Record perfectament el dia que vaig veure aquesta xifra a la bàscula de la farmàcia, perquè em vaig sentir molt satisfeta i molt poderosa, com si el poder fos cercar la mort per inanició.
També record el dia que vaig decidir que havia tocat fons. Perquè tocar fons és una cosa que s’ha de decidir. Si no, pots caure més i més baix de manera indefinida. Era a casa de la meva tia Joana, un Nadal després d’un dinar familiar. El meu cosí Joan s’havia rigut de mi, com sempre, i havia fet befa amb les calories que havia menjat aquell dia. Vaig pegar un parell de mossegades a alguna cosa, però no sentia que hagués traït el pacte que tenia amb mi mateixa. Però a casa de la meva tia, vaig beure un tassó d’aigua i vaig notar que la meva panxa s’inflava una mica. Em vaig espantar molt i vaig fugir a tota velocitat cap al bany. Ja tancada, vaig plorar desconsoladament mirant aquella mena de corba que feia la meva panxa. I, per primera vegada, em vaig ficar els dits a la boca per intentar vomitar. Per sort, vaig ser capaç de veure l’escena des de fora, i el que vaig contemplar era patètic: una jove que tenia molts motius per ser feliç havia optat per plorar abraçada a la tassa d’un vàter.
Vaig sortir d’aquell bany molt perduda. Tant, que a poc a poc vaig tornar a menjar alguna cosa, malgrat que no estava gens còmoda amb mi mateixa fent-ho. Després de les vacances, vaig seure amb els meus companys de classe per dinar i, malgrat que era incapaç d’acabar-me un entrepà, les converses i les rialles varen ser un menú deliciós. Tot hauria anat millor si hagués demanat ajuda, però això ho he entès amb el pas del temps.
